Òpera
riangle de passions
El número tres és perfecte per a Tosca. Tres escenaris en la Roma del 1800, tres personatges principals (Tosca, Cavaradossi i Scarpia) i les tres regles del teatre clàssic –acció, espai i temps– sorprenentment implícites en una obra que inaugura el segle xx. Paco Azorín ha volgut transportar aquesta idea a una altra dimensió. La seva posada en escena –dominada per un gran retaule d’aclaparador realisme– recorre tres segles (el de la trama, el de la creació de l’òpera i el del públic) per mostrar tres nivells de lectura de l’òpera de Puccini, un per acte. La seva Tosca comença com una peça realista, evoluciona envers una esfera simbòlica i acaba amb una visió metafòrica d’aquesta història de passions. Escenaris per a qualsevol mena de passió de la contradictòria naturalesa humana, des de l’amor al poder, sempre expressada amb vehement violència.
Melodramma en tres actes. Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica sobre el melodrama La Tosca de Victorien Sardou (1831-1908). Música de Giacomo Puccini. Estrenat el 14 de gener de 1900 al Teatro Costanzi de Roma (actual Teatro dell’Opera). Estrenat al Gran Teatre del Liceu el 30 de març de 1902.
Darrera representació al Gran Teatre del Liceu, el 21 de juny de 2004
Direcció musical
Paolo Carignani
Direcció d’escena i Escenografia
Paco Azorín
Vestuari
Isidre Prunés
Il·luminació
Pascal Mérat
Nova Coproducció
Gran Teatre del Liceu / Teatro de la Maestranza (Sevilla)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Cor Infantil Amics de la Unió
Direcció del cor infantil
Josep Vila i Jover