El Gran Teatre del Liceu recupera la producció que va inaugurar la temporada 1999-2000 de l’actual Liceu, que va tornar a obrir les portes després del catastròfic incendi del 1994. Turandot, l’òpera final de Puccini, és l’últim gran clàssic de l’estil líric italià. En aquesta producció orientalista i colossal, concebuda per Núria Espert– i ara revisada en col·laboració amb la seva neta Bàrbara Lluch-aprofundeix en el misteri d’una protagonista freda i cruel que s’humanitza gràcies a l’amor. L’escenografia monumental, evocadora i orientalista, plena de bellesa i equilibri formal, agafa una nova lectura que promet canvis significatius i sorpreses. Turandot és una princesa de caràcter fred que executa els pretendents que no sàpiguen respondre tres enigmes de màxima dificultat. Però un príncep temerari, Calaf, resol el problema i conquesta el cor de la dona de gel. Una història fantàstica, sagnant i màgica ambientada en l’antiga Xina que Puccini va deixar sense completar el 1924, però que ha passat a la història com una de les millors òperes del repertori universal. Alondra de la Parra i Diego García Rodríguez dirigeixen una colossal partitura que pren vida amb el Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu, el Cor Infantil de l’Orfeó Català i un cast excepcional entre els quals hi destaquen Elena Pankratova i Ekaterina Semenchuk en els rols de Turandot i Michael Fabiano i Martin Muehle encarnant a Calaf. Amb el patrocini en exclusiva de la Fundación BBVA L’escenari del Gran Teatre del Liceu es vesteix d’una Xina antiga i exòtica amb l’arribada de Turandot de Puccini, que es podrà veure del 26 de novembre al 16 de desembre amb un total de 15 funcions. El Teatre recupera la producció que va inaugurar la temporada 1999-2000 de l’actual Liceu, que va tornar a obrir les portes després del catastròfic incendi del 1994. Signada per Núria Espert, l’òpera se situa a la ciutat imperial de Pequín, on la princesa Turandot protegeix la seva virginitat sota un jurament: només es podrà casar amb aquell home de sang reial que resolgui tres enigmes que ella mateixa dictarà. Qui fracassi morirà. Aquesta producció orientalista i colossal també s’ha pogut veure al Teatre a les temporades 2004/05, 2008/09 i ara torna a l’escenari del Liceu amb el segell de la reconeguda directora Bárbara Lluch. En col·laboració amb la seva àvia, Lluch i Espert realitzen aquesta reposició especial que promet sorpreses, tot mantenint el muntatge inicial. Alondra de la Parra i Diego García Rodríguez dirigeixen una colossal partitura que pren vida amb el Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu, el Cor Infantil de l’Orfeó Català i un cast excepcional que compta amb noms destacats com ara els Elena Pankratova, Ekaterina Semenchuk, Michael Fabiano, Martin Muehle, Vannina Santoni, Maria Agresta, Marta Mathéu, Adriana González, Siegfried Jerusalem, Raúl Giménez, Marko Mimica, Adam Palka, entre d’altres. La producció Puccini no va poder acabar el tercer acte de la partitura, moria l’any 1924 a Brussel·les abans de poder enllestir el duet final, i va ser el seu ajudant, Franco Alfano, qui va completar-la. La primera representació de l’obra al Teatro alla Scala de Milà el 1926 va ser una mena de rèquiem per a Puccini. Arturo Toscanini va dirigir l’obra fins a les últimes notes deixades per Puccini i després va baixar la batuta tot dient: “Aquí acaba l’obra del mestre. Després d’això, va morir”. El final d’Alfano es va convertir en la norma en els teatres d’òpera de tot el món, però és precisament en aquesta indefinició dramatúrgica on Espert posa el seu segell: un desenllaç basat en la sumptuositat i en els rituals de la cort xinesa on Turandot, després de reconèixer que l’amor la domina i l’afebleix, prefereix suïcidar-se abans que lliurar-se a l’estranger. Aquesta producció que ara torna va ser la que va inaugurar la temporada 1999-2000 de l’actual Liceu, reconstruït després de l’incendi de 1994. Havia de ser Turandot perquè era l’òpera que estava programada quan el Teatre va ser destruït pel foc, però calia fer-ho amb més ambició, que fos una producció que indiqués un camí triomfal de tornada a la vida operística a Barcelona. La versió d’Espert va ser important per dos motius. El primer, per oferir unaTurandot d’aire clàssic, emmarcada en una escenografia monumental que respirava misteri i llunyania en cada detall. De sobte, en apujar el teló, el públic entrava en el misteri de la Ciutat Prohibida de Pequín, el cor donava vida a un poble bulliciós i atemorit, i tots els detalls —el vestuari, els ornaments de les columnes, la llum de la lluna— recordaven les produccions colossals que portaven el segell de directors d’escena com Franco Zeffirelli. L’altre aspecte important era el final. Ara, aquesta Turandot torna al Liceu, però hi haurà aspectes que canviaran. Serà la producció de Núria Espert, però revisada en profunditat per Bárbara Lluch, la seva neta, en l’actualitat una de les directores d’escena més demandades en el circuit operístic i teatral europeu, i que ve d’haver firmat amb èxit, per al Teatro Real, la producció d’una nova òpera sobre la gran novel·la realista del XIX espanyol, La regenta. En col·laboració amb la seva àvia, i de manera consensuada, Lluch ha tornat a aquesta Turandot icònica i n’ha revisat en profunditat alguns aspectes per, així, anar més al fons del sentit de l’òpera i aconseguir que la proposta torni a estar al dia i sigui rellevant per al públic de 2023, que, en molts aspectes, és molt diferent del de fa 25 anys. Però com que Turandot és una òpera que gira al voltant del misteri, hi ha detalls importants d’aquesta reposició que encara no es poden revelar. La partitura Turandot és una obra sobradament coneguda, i de tantes vegades que s’ha representat es pot tenir la sensació que tots els secrets de la seva partitura ja ens han estat revelats, que no hi ha res més per descobrir entre el magma orquestral i les luxoses línies vocals que va escriure Puccini. Però aquesta apreciació és incorrecta: Puccini somiava un ideal de bellesa i dramatisme que no va estar mai segur d’haver aconseguit del tot, i la tasca de l’equip artístic consisteix a descobrir els matisos que ajuden a fer que Turandot avanci cap aquesta explosivitat que el compositor desitjava per a la seva òpera. La màxima responsable de dur a terme aquesta exploració serà la directora musical principal d’aquestes funcions, la mexicana Alondra de la Parra, una de les batutes més versàtils i afectives que han començat a ocupar els principals fossats del món recentment. De la Parra dirigirà 11 de les 15 funcions programades —les altres quatre, que seran les últimes, entre el 13 i el 16 de desembre, aniran a càrrec del mestre Diego García Rodríguez—, i al seu voltant orbitarà un impressionant conjunt vocal en el qual hi haurà dos cantants per a tots els papers principals, amb l’excepció de Liù, que se’l repartiran fins a quatre sopranos líriques. Liù és el paper més delicat de tota l’òpera, el tipus de personatge que Puccini estimava i tractava amb més afecte, en la línia de Mimì o Butterfly, i exigeix veus sedoses capaces de transmetre tots els matisos de fragilitat del personatge. En aquestes funcions seran Maria Agresta, Marta Mathéu, Vannina Santoni i Adriana González les que n’assumiran el rol. Les dues Turandot d’aquestes funcions també recauran en cantants expertes amb la força que exigeix aquest paper per a soprano dramàtica, com són Elena Pankratova i Ekaterina Semenchuk, dues conegudes també del públic del Liceu. El príncep Calaf el cantaran dos tenors spinto en el seu millor moment, Michael Fabiano i Martin Muehle. El rei Timur se’l repartiran els baixos Marko Mimica i Adam Palka, i els papers còmics dels ministres Ping, Pang i Pong seran per a Manel Esteve, Moisés Marín i Antoni Lliteres en totes les funcions. Una particularitat de Turandot és que el paper secundari d’Altoum, l’emperador de la Xina, està escrit per a tenor, i normalment recau en cantants de llarga carrera. En aquesta ocasió, el cantaran dos mites de l’òpera mundial: l’argentí Raúl Giménez i l’alemany Siegfried Jerusalem, un dels grans intèrprets wagnerians de finals del segle XX, i que actualment té 83 anys. Argument Turandot és una princesa de caràcter fred que rebutja l’amor, i només acceptarà com a espòs al noble que encerti correctament tres enigmes de difícil resolució; qui els falli, morirà decapitat. Al començament de l’òpera, el poble de Pequín assisteix horroritzat a l’execució del príncep de Pèrsia, i en aquesta multitud apareixen tres personatges importants: un ancià acompanyat d’una noia, i un home jove. Quan l’ancià ensopega, l’home l’ajuda i reconeix el seu pare: és Timur, el rei deposat dels tàrtars, i ella és una esclava fidel anomenada Liù. Liù està enamorada del jove príncep misteriós, però ell s’ha enamorat de Turandot: en un rampell de passió, i contra tots els consells que l’avisen del perill que corre, decideix fer sonar un gong i demanar la seva oportunitat per respondre els enigmes. Més endavant, a l’interior del palau de l’emperador Altoum, coneixem els motius que fa que la seva filla Turandot sigui tan cruel: és una venjança per la violació d’una antiga avantpassada. Però això no arronsa el príncep, que se sotmet a la prova i encerta els tres enigmes. Horroritzada, Turandot ha de complir la seva promesa i casar-se amb aquest home a qui detesta. Però el príncep, en un gest encara més temerari, dona una oportunitat a Turandot per guanyar: si descobreix el seu nom abans de clarejar, ell li oferirà el seu cap. Durant la nit, tots a Pequín busquen una solució al misteri, un secret que només coneix l’esclava Liù. El poble la captura i la força a revelar el secret, però ella s’hi resisteix: en un últim acte heroic, li roba l’espasa a un soldat i se suïcida sense trair el seu príncep, que, no obstant això, continua anant pel camí més perillós: abans de l’alba, revela el seu nom, Calaf, i està disposat a morir, però no sense abans besar Turandot. Moments musicals clau Acte I. Liù «Signore, ascolta» Calaf, el príncep desconegut, ha decidit sotmetre’s als tres enigmes de Turandot, una decisió temerària que segurament li costarà la vida. Després que els tres ministres imperials Ping, Pang i Pong intentin convèncer-lo de no posar-se en perill, és l’esclava Liù, que està profundament enamorada de Calaf, qui li demana que no faci aquest pas fatal. L’ària que interpreta, sostinguda per un punteig celestial d’arpa i amb escalades agudes de tremenda emoció, és, malgrat la seva brevetat, una de les més belles de tot el repertori puccinià per a soprano lírica. Acte II. Turandot «In questa reggia» En aquesta ària, d’una gran dificultat i que força al màxim la tessitura per a soprano dramàtica, la princesa explica els motius de la seva crueltat: molts anys enrere, una avantpassada seva va ser traïda i violada, de manera que Turandot vol exercir una venjança ajornada en el temps. Aquesta és la raó per la qual sotmet els seus pretendents a la prova dels enigmes i a la mort. Acte III. Calaf, cor «Nessun dorma!» Calaf ha reptat Turandot: si ella en descobreix el nom abans de l’alba, ell acceptarà morir. Mentre passa la nit en blanc, anticipa el seu triomf amb una ària que —no hi ha gaire discussió sobre aquest tema—, s’ha convertit en la més cèlebre de tot el repertori per a tenor. Nessun dorma! és el reflex de l’estat emocional del personatge: comença amb una malenconia encara dubitativa, però conclou amb un dels aguts perllongats més difícils als quals es pot enfrontar un spinto, encara que, això sí, ajudat per l’espurna relluent del cor, que sosté la seva èpica amb una bellesa insuperable. Pantalles subtitulació Des de l’inici de la temporada, el Liceu ha detectat algunes problemàtiques degut els efectes de l’obsolescència pel que fa a les pantalles de subtítols disponibles a la majoria de les butaques del teatre i les pantalles d’imatge (TFT). Mentre es realitza la renovació completa de les pantalles, s’ha ampliat immediatament la pantalla sobre la boca de l’escenari i aquesta tindrà subtítols en català, castellà i anglès, de manera provisional, per facilitar el seguiment adequat de les òperes. En cas de qualsevol inconvenient per gaudir de la funció, es demana als assistents que ho comuniquin al personal de sala. Es farà tot el possible per oferir alternatives que minimitzin l’impacte en la seva experiència. El Gran Teatre del Liceu agreix la comprensió i el compromís dels assistents durant aquesta fase de millora. | |