Secció Irregular
JORGE DUTOR i GUILLEM MONT DE PALOL
#LOSMICRÓFONOS
Del 8 a l’11 d’0ctubre a les 20:30 h (dg 18 h)
Sala PB.
Preu 12 €
Chenoa, Chenoa, Chenoa, Chenoa!!
Shakira, Shakira, Shakira, Shakira!!
Xuxa, Xuxa, Xuxa, Xuxa!!
Cher, Cher, Cher, Cher!!
Whithey Houston va a l’Amy Winhouse i li diu: Kurt Cobain!
Michael Jackson vestit de Jimi Hendrix compra un quilo de Grace Jones per preparar unes Britney Spears á Le Chic.
Courtney Love surt de festa a Opus III amb 2 Unlimited i les Spice Girls. Canten cançons de Daft Punk i es pillen un cec de Kilye Minogue. Beyoncé viatja a Rihanna, província de Corona, capital de Mecano on tenen unes Tina Turners que ja les voldria per ella Céline Dion.
Freddie Mercury, Depeche Mode, Pet Shop Boys, Kim Basinger, Justin Timberlake i Nicole Kidman davant d’un quadre de Madonna.
Sigourney Weaver? Europe pregunta.
Alejandro…. Sanz!!
Sabrina enfadada Rolling Stones Spandau Ballet, Mina, ai!
La Gaynor, la Gaga i la Zeta-Jones:
Björk!
A #LOSMICRÓFONOS, Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol se submergeixen en un univers comú, allò que constantment ens envolta: la cultura pop. Una coreografia de noms, títols de cançons i tornades on els performers suggereixen paisatges en els quals el públic entra en un camp de rareses i desviacions, de records personals i associacions salvatges creant relacions entre els diferents elements proposats.
Com ens podem convertir en micròfons per amplificar el nostre discurs? Com podem donar poder a la cultura pop per suggerir ritmes, dinàmiques, sensacions i afectes amb el potencial d’obrir l’ull de l’espectador i les orelles de qui escolta? Què significa ser pop o popular?
Fitxa artística
Concepte i coreografia
Jorge Dutor, Guillem Mont de Palol
Performance
Jorge Dutor, Guillem Mont de Palol
Assistència dramatúrgica
Juan Domínguez
Producció
Jorge Dutor, Guillem Mont de Palol, Festival TNT Terrassa
Amb la col·laboració
WSB Workspacebrussels, Kunstencentrum Buda Kortrijk, Azala, SpazioK Kinkaleri, Dans Hane Istanbul, Graner fàbrica de creació, El Local
La peça s’ha pogut veure a
TNT Festival/Terrassa Noves Tendències, octubre 2013.
Contemporanea Festival Prato, octubre 2013.
SECCIÓ IRREGULAR, Mercat de les Flors, Barcelona, gener 2014.
CA2M, Centro de Arte 2 de Mayo, Madrid, març 2014.
Panorama Festival, Río de Janeiro, novembre 2014.
Espacio Tangente, Burgos, novembre 2014.
Leal-Lav, La Laguna, Tenerife, gener 2015.
A Ras de Suelo, Las Palmas de Gran Canaria, gener 2015.
Teatre Muncipal de l’Escorxador de Lleida, març 2015.
La Casa Encendida, Madrid, abril 2015.
Royal Exange Theater, Manchester, juliol 2015.
Mont de Dutor
Des que vam començar a treballar junts, volíem fer performances que fossin difícils de categoritzar, barrejant gèneres, estils i llenguatges. Així doncs, és una mica difícil definir quin tipus de treball fem.
Des de la nostra mirada, el nostre treball està sempre pensat i dissenyat des del fet coreogràfic. Intentem construir a cada proposta una realitat diferent, trobant diferents relacions entre el cos, espai i temps. Ens agrada pensar allò coreogràfic com una cosa expandida, ens agrada pensar que tot pot ser coreogràfic depenent del prisma amb què es miri o s’analitzi. Quan vam crear, ens agrada també pensar que expandim la imaginació del públic que ens mira.
En els nostres últims treballs, juguem amb significat, llenguatge, so, la fisicitat del so, allò corpori i el moviment. Ens agrada apropar-nos a la creació com a un joc on es posen en relació més d’un element. Creant moviment en el discurs. Creant moviment en el pensament.
Ens agrada la màgia, les activitats paranormals, la comunicació extrasensorial i tot el que té a veure amb l’altre i la relació entre el dins i el fora. La nostra manera d’habitar l’escena és particular, i en ella ens agrada questionar què és coreografia i performance i quines expectatives té el públic quan un treball es presenta com a tal.
L’humor i l’absurd forma ja part del nostre vocabulari ja que ens resulten una fantàstica entrada cap a un viatge empàtic amb el nostre públic. És una atmosfera des de la qual ens sentim a gust per treballar, alhora que activa el nen que portem dins. Admirem als nens: la seva imaginació i les maneres en què se socialitzen i comuniquen a les seves comunitats. Són una gran font d’inspiració per a nosaltres. També col·laborem amb altres coreògrafs / artistes com ballarins, performers, escenògrafs o tècnics.
Ens agrada estar envoltats d’acció i creativitat.
Un cop vam anar a visitar a una mèdium i ens va dir que teníem la capacitat d’elevar aures. Això és el que tenim en ment sempre que comencem un projecte nou.
En els nostres últims treballs, vam jugar amb el llenguatge, la semiòtica, el significat i el significant, el so, la fisicitat del so, el corpori i el moviment. No temem a l’humor com a vehicle per qüestionar els formats de producció, creació, exhibició, interacció i contaminació de la nostra pròpia pràctica artística. Considerem certa dimensió política en els nostres treballs a l’expandir el concepte de coreografia i treballar en els límits de fricció amb altres disciplines artístiques.
Guillem Mont de Palol y Jorge Dutor comencen a col·laborar junts el 2008 a Àmsterdam.
Jorge va estudiar a la RESAD (Madrid), és escenògraf i performer. Guillem va estudiar a la SNDO (Àmsterdam), és coreògraf, ballarí, performer i professor d’investigació de moviment, improvisació i composició. La seva col·laboració va començar a Àmsterdam, on Guillem es graduà el 2006 a la SNDO (School for New Dance Development). Han produït junts els treballs: UUUHHH, YO FUI UN HOMBRE LOBO ADOLESCENTE INVENTANDO HORRORES (2009), Y POR QUÉ JOHN CAGE? (2011),
#LOSMICRÓFONOS (2013) i la pel·lícula THIS MOVIE (2013).
Els seus treballs han estat presentats en diversos contextos nacionals i internacionals com La Casa Encendida, Antic Teatre, Mercat de les Flors, Festival Escena Abierta Burgos, Festival Teatracciones Burgos, AltVigo, Short Theatre Festival Roma, Festival NEO, Festival In-Presentable, Living Room Festival, 3,2,1 Encuentro Internacional de Nuevas Formas Escénicas, La Alhóndiga Bilbao, CA2M/Caja Negra Cubo Blanco (Móstoles), Panorama Festival-Rio de Janeiro, entre d’altres.
Junts han col·laborat en l’últim projecte escènic de María Jerez BA-DEEDLY-DEEDLY-
DEEDLY-DUM,BA-BOOP-BE-DOOP! (2014)
Jorge Dutor (Madrid 1979)
Vaig estudiar a la Real Escola Superior d’Art Dramàtic de Madrid (RESAD) i he estat treballant com a escenògraf i dissenyador de llums i vestuari per a peces teatrals, pel·lícules, sèries de televisió i moda des de 1999, combinant aquest paper amb punxar com a dj i organitzant festes i esdeveniments musicals. Al 2008 em vaig mudar a Amsterdam, on vaig començar a col·laborar amb diferents creadors de l’escena de la dansa contemporània i la performance. Va ser aquí on vaig col·laborar amb Aitana Cordero a la creació de la peça SWEET amb la qual, per primera vegada, vaig saltar a l’escenari com a performer.
Ara estic instal·lat a Barcelona on continu combinant aquests quefers amb fer el meu propi treball en col·laboració amb Guillem Mont de Palol.
La nostra peça més coneguda (o més popular) és Y POR QUÉ JOHN CAGE?, estrenada a Barcelona el setembre 2011. Des de llavors, el treball continua girant per Europa i Llatinoamèrica. El nostre últim projecte ha estat #LOSMICRÓFONOS, estrenat en el Festival TNT (Terrassa Noves Tendències) l’octubre de 2013 i presentat en diversos contextos tant nacionals i internacionals com el Mercat de les Flors/Secció Irregular (Barcelona), Contemporanea Festival (Prato), La Casa Encendida (Madrid), Espacio Tangente (Burgos), Teatre de l´Escortxador (Lleida), PANORAMA FESTIVAL (Rio de Janeiro).
Al 2014 vaig participar com a actor, la meva primera vegada davant d’una càmera, en el rodatge de la pel·lícula experimental DER GELD Komplex, EL COMPLEX DELS DINERS del director Juan Rodrigáñez. La pel·lícula s’ha presentat en diversos festivals de cinema com; Berlinale2015, Festival de Cinema de Màlaga 2015, Festival de Cinema d’Autor, festival de Cinema de Lisboa.
Guillem Mont de Palol (Girona 1978)
Instal·lat entre Barcelona i Amsterdam, graduat per la School for New Dance Development (Amsterdam) el 2006. Des de llavors he estat treballant activament i incessantment en l’escena, tant nacional com internacional, de dansa contemporània i performance.
Des de 2008 col·laboro amb la que s’ha convertit ja en la meva parella artística, Jorge
Dutor (performer, escenògraf i dissenyador de llums i vestuari). Junts hem creat
UUUHHH, YO FUI UN HOMBRE LOBO ADOLESCENTE INVENTANDO HORRORES (2009), Y POR QUÉ JOHN CAGE? (2011) i #LOSMICRÓFONOS.
He treballat també per a altres coreògrafs com Xavier Le Roy (Retrospective 2012), Mette Ingvartsen (Giant City -2009-, All the way out there -2010- i The Artificial Nature Project -2012-, Frederic Gies (7 thirty in tights -2013 -), Vincent Dunoyer (Encore -2007-), Andrea Bozic (Nothing Can Surprise Us -2008-) entre d’altres.
Des del 2013 desenvolupo la meva vessant pedagògica en l’School for New Dance Development com a professor convidat de Movement Research (Recerca de Moviment).
WHITNEY VA CON HOUSTON: UNA APOLOGÍA
DE LA SUSTANCIA POP
SONIA FERNÁNDEZ PAN
En esos interrogatorios informales que nos hacemos los unos a los otros cuando no nos conocemos tanto, una indagación personal predilecta y generalmente en relación a la música consiste en preguntarle al otro “en qué chirría”.
Chirriar, en un desviamiento popular de su significado, sabe mantenerse en la esfera de lo sonoro y accionar un flirteo de baja frecuencia con lo “meta”. Si tenemos en cuenta que la mayor parte de gente a la que se lo pregunto no se define por su adscripción a aquello que culturalmente se entiende como “pop”, esta pregunta es una mecanismo con trampa, porque pronostica ya la respuesta. Y es que, a pesar de las apariencias, ni siquiera es una pregunta: es un test de verificación y comprobación de nuestro grado de “sustancia pop”. Y es así como se “chirría”, enunciando alguno de los nombres más célebres del repertorio en proceso de la música pop. Desde Rihanna a Shakira, pasando por la omnipresente Lady Gaga, la invulnerable Madonna, la imitada Beyoncé o esas viejas glorias con las que inyectamos una dosis de élite al mainstream.
Pensar las diferencias y matices entre la alta cultura, la cultura popular y la cultura pop es algo de lo que se encargó Hal Foster hace años en un texto para el catálogo de la exposición Micropolíticas: arte y cotidianidad (2001-1968). Entonces Foster comentaba la incapacidad de escapatoria de cualquiera de nosotros (adalides de la alta cultura incluidos) ante las estructuras de una producción pop que es capaz de hacernos llorar –al menos reblandecernos involuntariamente- con Titanic. O que se apodera de nosotros cuando, al salir del supermercado, nos quedamos con el estribillo de una canción en la cabeza durante algunas horas, incluso días.
Frente a una cultura pop (un pop que no se entiende aquí a la manera de Hal Foster) que se apodera de nosotros maquinalmente, Los micrófonos de Jorge Dutor y Guillem Mont de Palol funciona por apropiación consciente de algunos de los hitos –y por extensión, del todo- de una cultura pop primordialmente musical.
En sucesivos ejercicios de repetición onomástica Los micrófonos pone en práctica la concentración simbólica que habita aquellos nombres y apellidos que funcionan como un pack indivisible. Whitney va con Houston y Grace va con Jones, Indiana permitiendo. Para ello se acciona un mecanismo en el que la voz, si bien protagonista, no se entiende sin la semiótica adjunta de una expresión corporal que también es relato. El relato de una cultura pop que se sostiene desde el escenario de otra cultura que, si la incluye, suele hacerlo desde el comentario descalificador o desde las derivas de los estudios culturales. También desde el rubor, a causa de la grave infracción que comete el gusto cuando abandona el salón de conferencias de la razón.
Si bien Los micrófonos quiere enfatizar el poder de significación de un significante (la voz), gran parte de su atractivo reside en nuestra imposibilidad para obviar el relato cultural compartido que apenas necesita de dos palabras para hacernos aterrizar en un escenario común. Quien no haya disfrutado escuchando en Youtube un hit pop, que lance la primera piedra.
En un contexto como el nuestro, en el que los chistes y las bromas siguen sujetos a cierta pedantería y en el que demuestran tangencialmente nuestra erudición preceptiva, sería terapéutico seguir celebrando nuestra “sustancia pop”, pero sin la necesidad de un aval por parte del perverso contexto del arte.
Aunque nos empeñemos en negarlo, la alta cultura existe, no ya como esencia o en el orden de sus contenidos y personajes, sino por el poder de autoridad que se da en ciertos lugares y sujetos de enunciación. No es lo mismo hablar de Rihanna en un bar que a través de una performance. Como tampoco es lo mismo escuchar hablar de Rihanna a la choni de turno que en boca de un musicólogo. Conscientes de los intercambios entre posiciones culturales -de la absorción voluntaria del mainstream por la élite y de la reacia transformación de la élite en mainstream- habría que animar nuestra ontología pop con la ‘trascendentalidad’ de lo banal. Contradictoriamente, sin análisis como el de este texto.