Casa Àsia reuneix a la seva nova exposició les sobres de 12 dels principals arquitectes japonesos i convida a reflexionar sobre la relació entre l’Home i la Natura
El No-res com una qualitat tangible i una forma de ser de les coses. No com a una negació. D’aquesta premisa i de la relació que s’estableix entre la naturalesa i allò urbà connectats en un mateix paisatge neix el títol de la nova exposició de Casa Àsia, «Els arquitectes del No-res». La mostra ensenya a través de vídeos més de 20 obres realitzades pels principals arquitectes i estudis japonesos, i es complementa amb plans dels dissenys originals i mobiliari dissenyat per diversos d’ells, així com una maqueta del pavelló al Pavelló Santa Victòria de Sant Pau Paper de Shigeru Ban, a Madrid.
La inauguració tindrà lloc el dijous 28 de novembre, a les 19.00 hores, , i es podrà visitar de dimarts a dissabte de 12.00 a 14.00 i de 16.30 a 19.30 h.
Els 12 estudis d’arquitectura japonesos reunits en l’exposició presenten un recorregut transversal en les diferents generacions d’arquitectes: des de Toyo Ito, un dels pares de l’arquitectura japonesa contemporània, passant per Shigeru Ban, Shinichi Ogawa, Kengo Kuma, fins a arribar a SANAA (Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa), considerada l’oficina més internacional i reconeguda del panorama nipó; continuant amb Tezuka, Sou Fujimoto, TNA, Go Hashegawa, i Junya Ishigami, un dels joves arquitectes japonesos amb major projecció.
L’origen del No-Res
José Ramon Pascuets (estudi Narch) i Ignacio Ontiveros són els creadors d’aquest projecte, seduïts per l’arquitectura contemporània del Japó i el concepte del no-res com a punt de partida per reflexionar sobre una nova filosofia arquitectònica. Van començar a treballar en el projecte el 2010, visitant i gravant els edificis seleccionats al Japó, Europa i els EUA i visitant els arquitectes per poder parlar de les seves creacions.
El no-res i el buit són molt presents en el discurs dels dotze arquitectes que s’entrevisten i que reconeixen la influència de la tradició. «Sense renunciar a l’abstracció, reprenen conceptes de l’arquitectura tradicional japonesa que els acosten a una realitat social més connectada i relacional», explica Menene Gras, directora de Cultura i Exposicions de Casa Àsia. «La seva actitud sorgeix després de l’esclat de la bombolla econòmica a principis dels anys 90, el terratrèmol de Kobe del 1995 i la posterior recessió en l’economia japonesa, que tenen com a conseqüència una dècada perduda, en la qual els arquitectes ni poden ni volen continuar amb la dinàmica seguida fins llavors «, afegeix.
Les projeccions mostren els edificis posats en acció pels seus habitants i usuaris, en constant activitat. No s’han filmat arquitectures buides i abstretes, no es presenten com a objectes desconnectats del seu entorn o dinàmiques habituals. Són escenes quotidianes en habitatges, museus, espais comercials, centres culturals, escoles bressol i universitats. En cap dels casos s’ha condicionat o escenografiat l’activitat que es desenvolupava en els diferents espais a l’hora de filmar.
«Els arquitectes del No-res » també proposen noves maneres de viure en els seus edificis i de relació entre persones i arquitectures. Des de l’ús de materials tradicionals en combinació amb les últimes innovacions tècniques i constructives, passant per la consideració difusa dels límits, fins a la radical resposta en termes de senzillesa, claredat i transparència de les seves propostes a diferents escales.
Shakkei, o l’arquitectura prestada
Shakkei significa ‘paisatge prestat’. Aquest concepte en l’arquitectura permet incorporar el paisatge i l’entorn en els edificis i elimina i redefineix els límits establerts. Els jardins japonesos són l’exemple perfecte: eliminen barreres i totes les capes de l’espai se sumen. El shakkei es percep en els dotze estudis de la mostra, ja que consideren l’arquitectura com un parc o jardí, la invitació a travessar-la i a relacionar-s’hi suposen una nova manera d’entendre l’entorn construït.
Aquesta estètica respon al discurs filosòfic que precedeix aquesta arquitectura i que vol representar l’ordre i l’harmonia de la Natura i integrar l’home i el seu entorn. L’ecologia de mitjans emprats, la sobrietat i l’austeritat per deixar pas a l’essencial caracteritzen bona part dels dotze projectes que entenen l’arquitectura com una obra d’art de la mateixa manera que es van concebre a l’origen dels jardins japonesos.