Gershwin i Guinovart comparteixen dues passions: el piano i la composició. Mentre Gershwin el situem als inicis del segle XX i en una manera de fer música molt lliure i personal, plena d’influències sonores d’aquell Nova York dels anys vint i del jazz que començava a néixer; Guinovart representa el segle XXI, cent anys després, la mateixa fusió entre intèrpret i creador que destil·la ritme i melodia conjugant la forma clàssica amb l’esperit popular per donar una obra que fa vibrar a qui l’escolta.
De Gershwin, sentirem en mans de Guinovart el seu conegut Concert per a piano en Fa major. Després del popular Rhapsody in Blue -que Woody Allen va portar al cinema amb aquell glissando del clarinet arribant al capdamunt de l’Empire State- el director Walter Damrosch, va encarregar a George Gershwin que fes un altre concert, que estrenaria el mateix compositor el 3 de desembre del 1925 amb Damrosch i la New York Symphony Orchestra. De fet, després de l’inici amb l’espetec de les timbales i el vent, els primers compassos del piano ja ens transporta a l’atmosfera d’aquella ciutat, moderna i alhora romàntica, que balla a ritme de Charleston. El segon temps té el color nocturn de la trompeta, que sona llangorosa plena d’elements jazzístics, i en la presència del piano hi ha ressons extasiants del segon concert de Rachmàninov. Al tercer moviment, el piano irromp amb notes incisives, subratllat per la percussió i el vent en una mena de fanfara que la corda porta cap a la melodia fins a esclatar en un final esplendorós, com d’un gran musical de Broadway.
Des que Albert Guinovart es va revelar amb Mar i Cel el 1987, el musical sobre l’obra d’Àngel Guimerà que va adaptar Xavier Bru de Sala i que Dagoll Dagom ha portat en diverses ocasions a l’escenari amb èxit renovat de públic. “L’himne dels pirates” o la cançó “Per què he plorat” formen part de les melodies més populars que s’hagin produït en els últims trenta anys al nostre país. Les sentirem juntament amb d’altres moments estel·lars del Guinovart escènic, com també han estat Flor de nit, Gaudí, Paradís, Arrebato o, més recentment, Scaramouche.
