EDWARD ELGAR (1857, Broadheath – 1934 Worcester) és el primer compositor anglès d’estatura internacional des de Henry Purcell. Les seves obres, inscrites en el romanticisme de finals del segle XIX, es caracteritzen per les agosarades melodies, l’acolorida orquestració i la mestria per a les formes majors, i van estimular el renaixement de la música anglesa.
La marxa de
Pompa i Circumstància en Re major, Op. 39, núm. 1 és la primera de les cinc marxes escrites per Elgar sota un títol que invoca una frase d’Otelo que fa referència al triomf en la batalla. Escrita l’any 1901, estava dedicada al director anglès A.E. Rodewald i a la Societat de l’Orquestra de Liverpoool, que va estrenar-la. L’obra va conrear un èxit immediat i el majestuós tema central va ser reutilitzat l’any següent en l’Oda que Elgar va escriure per a la coronació d’Edward VII. D’aleshores ençà, la melodia s’ha cantat al Regne Unit com a cançó patriòtica amb els versos
Land of Hope and Gloryi és tradició interpretar-la en l’última jornada dels
Proms.
L’
Obertura Cockaigne, també anomenada
In London Town, és una obertura concert per a orquestra escrita per Elgar entre 1900 i 1901. Al llarg dels seus 15 minuts de durada, l’obra dibuixa un vívid retrat musical del Londres eduardí.
El compositor alemany MAX BRUCH (1838, Colònia – 1920, Berlin) és sobretot recordat pels seus virtuosos concerts de violí i, en particular, pel Concert per a violí núm. 1 en Sol menor, que s’ha guanyat un lloc permanent en el repertori violinístic. Reputat director d’orquestra i prolífic compositor enquadrat en el romanticisme, Bruch va gaudir de l’èxit en vida, gràcies principalment a les seves nombroses obres per a cor i orquestra, que eren les favorites de les societats corals alemanyes a finals del segle XIX, però que no han perdurat en el repertori simfònic.
El Concert per a violí núm. 1 en Sol menor, op. 26 va ser compost per Max Bruch entre 1864 i 1866, adoptant la seva forma final el 1868. Es tracta de la peça més coneguda de Bruch i un dels més populars concerts del repertori romàntic alemany, juntament amb els de Brahms i Beethoven. Donat que Bruch no era violinista, va demanar ajut per a la composició al violinista Joseph Joachim, a qui finalment va dedicar la partitura.
FRANZ JOSEPH HAYDN (Rohrau, 1732 – Viena, 1809) va ser un compositor extremadament prolífic. La seva producció total inclou més de cent simfonies, infinitat de quartets i trios per a corda, sonates per a piano i altres peces de càmera, òperes, misses, oratoris i dos concerts per a violoncel. L’optimisme i l’expressió equilibrada entre intel·lecte i emoció troben una expressió superba en música de Haydn i fan d’ell un gran exponent de la Il·lustració i del classicisme musical. També resulten característics la noblesa i l’aparent simplicitat del seu llenguatge, trets però que van resultar poc atractius al temperament romàntic. Al segle XX, però, es produeix una reavaluació de la música del compositor austríac i les seves extraordinàries dots compositives, el seu enginy i la seva destresa per a l’orquestració tornen a ser apreciades en la seva justa mesura, consolidant-se com un dels grans referents de la música simfònica.
Haydn va escriure la Simfonia núm. 92 en Sol major l’any 1789 com a part d’un encàrrec fet pel comte d’Ogny pels Concerts de la Loge Olympique. A la seva arribada a Anglaterra l’any 1791, Haydn va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat d’Oxford, i va dirigir aquesta obra, la més recentment acabada, en la cerimònia de concessió. D’aquí el sobrenom d’Oxford per a aquesta simfonia, que presenta la forma clàssica en quatre moviments.
