| Àngels Gonyalons, Pau Oliver i Marc Pociello protagonitzen la nova i emotiva comèdia del tàndem Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusella Una «road movie» que defensa un retrobament maternofilial diferent i ens demostra que mai és tard per emprendre un nou viatge L’obra es podrà veure al Teatre Akadèmia durant 4 úniques setmanes del 9 de maig al 2 de juny (funció prèvia el 8/05)  Fotografies: Àngels Gonyalons, Pau Oliver, Marc Pociello, Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusella © David Ruano Llegat arriba al Teatre Akadèmia, després del gran èxit d‘A.K.A. (Also Known As), que continua representant-se amb diferents produccions nacionals i internacionals després de set temporades. Àngels Gonyalons i Pau Oliver tornen a convertir-se en mare i fill després del gran èxit de L’alegria que passa. Marc Pociello completa un repartiment espectacular que uneix, per primer cop sobre un mateix escenari, a tres generacions d’intèrprets. Anna Alcubierre (escenografia) i David Bofarull (il·luminació) han dissenyat una posada en escena imaginativa i sorprenent que despertarà en els espectadors la sensació de compatir furgoneta i viatge amb els protagonistes. La proposta compta amb grans referents de l’audiovisual de les últimes dècades, com Six Feet Under (A dos metros bajo tierra, Allan Ball, 2001-2005), i també amb picades d’ullet a referents de la música pop com Olivia Newton-John, Troye Sivan, Take That, Robbie Williams, Madonna, Tokischa, Olly Alexander amb Elton John, Albano i Romina Power… L’obra és una coproducció d’AKA Teatro (companyia en residència al Teatre Akadèmia 2023/24) i TIDI. Una proposta seleccionada en la tercera Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (On el teatre batega) que es podrà veure del 9 de maig al 2 de juny (funció prèvia el 8/05). Els intèrprets presenten els personatges  Àngels Gonyalons (Clara) La Clara és una dona forta, poderosa, segurament una supervivent, resolutiva, pragmàtica… però amb poques habilitats per acompanyar emocionalment i per mostrar els sentiments.  Pau Oliver (Marc) L’Oriol és un noi de vint-i-pocs anys, molt obert, divertit, expansiu, intel·ligent… però que ara mateix es troba en un moment de la seva vida on no acaba de saber què és el que vol, què vol fer, ni sap gaire cap a on anar.  Marc Pociello (Javi) El Javi és un tipus que en l’àmbit personal i professional està molt establert. Per qüestions de la vida no ho acaba de passar bé del tot. Tota aquesta situació de la Clara i en Marc, és just el contrari d’allò que li passa emocionalment. Sinopsi L’Oriol té vint anys i només vol gaudir de la vida, lligar i abandonar-se al plaer, lluny de tot compromís i contacte familiar. En Javi en té trenta-sis i una nit qualsevol, de festa, buscant evadir-se de les responsabilitats que com a adult ha d’afrontar, coneix l’Oriol i s’enrotllen. La Clara, la mare de l’Oriol, en té… (quina importància té l’edat?) i ha decidit –o la vida ha decidit per ella– que és el moment de parar màquines i replantejar-s’ho tot. El matí que l’Oriol s’emporta a en Javi a casa seva, es troben amb la Clara. Ella l’està esperant per donar-li una notícia força rocambolesca, per a l’estil de vida que han tingut fins ara: la casa s’ha venut, i se n’aniran aquesta mateixa nit a un viatge desconegut, en furgoneta, tots dos, sols, junts. Tot i les reticències del fill a marxar amb la seva mare, i la mala relació que tenen, ella juga les seves cartes i finalment emprenen l’aventura. És en aquest nou marc espacial, en moviment constant, que es retrobaran i aprendran a estimar-se d’una altra manera i a gaudir de moments compartits, i que refaran les bases de la seva relació passada. Durant l’absència de l’Oriol, en Javi i ell construiran una relació prematura, a distància, sense fonaments sòlids i oberta a qualsevol possibilitat futura. I serà a través d’aquestes aventures, de temps finit, com tot en aquesta vida, que enfrontant-se cara a cara a cada relació, les podran reconfigurar i podran reconfigurar-se com a persones. Logo © Quim Àvila Fotografies: Àngels Gonyalons, Pau Oliver i Marc Pociello © David Ruano  La visió de l’autor Mai no és fàcil explicar per què un escriu una obra ni saber de què anirà. Simplement, passen coses a la teva vida, i les canalitzes en una peça. I descobreixes pors, desitjos, sentiments oposats, complexos, ocults, fantasiosos, etc. Mentre escrivia Llegat, em vaig descobrir amb ganes de riure, de gaudir moments especials, de remoure tot aquest interior i plasmar-lo en una comèdia agredolça, afectuosa però àcida, removedora però vitalista. Tenia ganes de reconciliar-me amb sentiments que, a priori, poden semblar negatius: com l’odi, la ràbia, la ira, la impossibilitat de frenar una estona i gaudir perquè el temps transcorre, i és irrefutable el fet que totes i tots acabarem morts. «Sentia l’impuls de retrobar-me amb la sensació de l’abraçada materna de la infantesa; la passió, el descontrol i la inconsciència de quan ets jove. I un cop retrobades, la necessitat de sacsejar a l’adult adormit en qui segurament m’estic convertint.» Estem sobrevivint o vivint? És necessari viure aquesta carrera -que és la vida- sense parar? No ho sé. Però ha estat aquesta voluntat d’entendre, de transitar i d’enfrontar les respostes o les possibles preguntes que vindran, les que em van portar a l’escriptura. I va ser així que vaig arribar a la història -desitjada o temuda- d’un últim viatge d’un jove amb la seva mare, i dels primers passos d’una nova relació d’aquest fill amb un amant. Al cap i a la fi, totes dues són aventures. Perquè potser és explorant paisatges inhòspits i situacions diverses, posant-nos en risc, l’única manera de poder aconseguir que la vida sigui autèntica, real i memorable. Daniel J. Meyer L’obra en paraules de la directora Sobre les relacions patern/maternofilials se’n parla poc, dels com i dels perquès de cada relació. De com un fill passa a adonar-se de la presència d’un adult persona que fins ara era només la seva protectora, generadora, cuidadora, i qui li proporcionava l’escalf, l’amor, l’aliment i les garrofes que necessitava. Redescobrir una figura tan coneguda per un mateix i percebre-la com a algú tan desconegut és quelcom que sempre m’ha fascinat. Quan t’adones que els teus pares també pateixen, ploren, riuen, gaudeixen, són, en definitiva, persones al marge de la teva existència, la relació fa un gir. «Quina és la millor manera d’estimar? Com ens relacionem amb l’altre si realment volem que sigui feliç? Quan estrenyem i la voluntat de l’altre no busca el mateix, no ens extralimitem en nom de l’amor? Moltes preguntes, molts tipus de relacions, moltíssimes escletxes obertes en tots els sentits…» Qui som, com a éssers? En què ens convertim i on dipositem tot el nostre jo, com a pares? Com d’egoista, reclamant, exigent, etc., és el fill amb la mare; i quant o quant poc arriba la mare a tenir en compte al fill per prendre decisions? Parlarem poc o gens de les decisions preses i de com afronta cadascú el seu camí vital, ens interessa com a punt de partida, no com a fi; és de com això afecta les relacions més properes, del que intentarem treure suc en la funció. I de quin és el dret que tenim o no a exigir a l’altre que estigui sempre al nostre costat i que ens entengui en totes les nostres decisions, també. El fill està cansat de no sentir-se mirat i valorat per la seva mare, que, aparentment, ho ha fet tot perquè ell estigués bé. I la mare està cansada que el seu fill la menystingui tot i adonar-se que potser no l’ha tingut prou en compte en les seves decisions. I quan canvia la mirada? En quin moment veuen que el món que han cregut haver construït és un altre, o que mirat de prop no és el castell que havien aixecat, sinó una casa en runes, o a la inversa? I com tornen a dissenyar un espai nou que sigui un indret comú amb un fogueret que els escalfi a tots dos? Fins on ens empeny la voràgine social, laboral, i ens fa fora d’allò que tenim al costat? Cal abandonar aquest ritme de vida trepidant per poder abraçar a l’altre, o és qüestió de mirar-se i veure’s? Montse Rodríguez Clusella  Fotografies: Àngels Gonyalons, Pau Oliver i Marc Pociello © David Ruano | |