La música i la dansa es fonen en bellesa amb l’Orquestra Simfònica del Vallès al Palau
El cicle Simfònics al Palau presenta el cinquè concert de la temporada, La Inacabada de Schubert, al Palau de la Música Catalana, amb direcció de la violinista Lorenza Borrani i la col·laboració de la ballarina Lali Ayguadé.
Dissabte 23 de gener / 19h / Palau de la Música Catalana
L’Orquestra Simfònica del Vallès torna a associar-se amb el talent jove, en aquest cas, una figura internacional com és la violinista Lorenza Borrani (Florència, 1983) que dirigirà l’OSV i la ballarina catalana Lali Ayguadé (Barcelona, 1980) en un sorprenent programa que fusiona música i ball: escoltarem la simfonia número 8, La Inacabada de Franz Schubert; The Lark Ascending (Vaughn Williams) i La Obertura Leonora III (Ludwig Van Beethoven), completen el programa del proper 23 de gener a les 19h al Palau de la Música Catalana, dins el cicle estable de Simfònics al Palau.
La violinista Lorenza Borrani és l’ànima d’una orquestra sense director amb seu a Itàlia, la Spira Mirabilis, on els músics acorden en comú la manera d’interpretar les obres. Entre tots, doncs, acordarem els colors dels sons d’aquest concert. Borrani confessa un lligam emocional molt profund amb la Inacabada de Schubert i ens ha promès màgia. Nosaltres, també: la ballarina Lali Ayguadé dibuixarà el moviment de l’alosa ascendent que cantarà el seu violí. Per recordar que entre tots ho podem fer tot.
Lorenza Borrani, l’ànima d’ Spira Mirabilis
Spira Mirabilis es troba entre les agrupacions orquestrals més singulars i innovadores del panorama internacional. Els seus músics son membres d’alguns dels millors grups i orquestres d’Europa, però fa anys varen sentir la necessitat de disposar d’un entorn on portar a terme projectes simfònics i de cambra en els quals pugessin tenir el control artístic del procés, posar-se nous reptes i treballar les obres d’una manera diferent. Una de les característiques de l’Spira és l’absència de director i l’activa participació de tots els membres en el procés creatiu. Exploren el repertori clàssic i ofereixen les seves interpretacions en multitud d’espais, des de les principals sales europees fins a places i localitzacions a l’aire lliure.
Lorenza Borrani, membre fundador del projecte Spira Mirabilis, va néixer a Florència al 1983 i va iniciar els seus estudis als cinc anys d’edat, amb Alina Company. Va continuar la seva formació amb Pavel Vernikov, Zinaida Gilles i Ilya Grubert a més de Boris Kuschnir a Gratz. Membre de la Chamber Orchestra of Europe des del 2008, i ha col·laborat amb algunes de les més prestigioses orquestres com la Lucerne Festival Orchestra, Filarmonica Della Scala, Bayerischen Rundfunk Orchester, Santa Cecilia; com a solista ha treballat amb la Mozart Orchestra sota la batuta de Claudio Abbado. Lorenza toca un Violí Carlo Ferdinando Landolfi (1751).
La Inacabada de Schubert
El compositor austríac FRANZ SCHUBERT (Himmelpfortgrund, 1797 – Viena, 1828) va bastir ponts entre el classicisme i el romanticisme. Especialment conegut pels seus lieder, breus composicions per a veu i piano de les que va esdevenir mestre absolut, i per la seva música de cambra, entre les seves obres destaquen també la simfonia núm. 9 en do major, la Gran; la simfonia núm. 8 en sí menor, la Inacabada; les misses i les obres per a piano.
Schubert va composar més de sis cents lieder. Aquestes cançons, que li eren tan pròpies, proporcionen un bon coneixement de la seva obra i del seu mètode compositiu: el seu primer estímul era melòdic; les paraules d’un poema engendraven la melodia, la qual suggeria després l’harmonia i modulació. Però malgrat la popularitat de les seves cançons va esdevenir tan gran que se celebraven vetllades musicals dedicades a la seva música, les famoses “schubertíades”, els mons de l’òpera i els concerts públics eludien Schubert i els seus esforços per publicar van ser en va.
Es diu que el lloc de Schubert en la història de la música és equívoc, perquè s’alça entre els mons del classicisme i el romanticisme. La seva música, subjectivament emocional a la manera romàntica, poèticament concebuda i revolucionària en el seu llenguatge, encaixa però en els motlles formals de l’escola clàssica, i així, en el segle XX va resultar progressivament evident que Schubert pertany més realment a l’era de Haydn, Beethoven i Mozart que a la de Schumann, Chopin i Wagner.
LA INACABADA. Viena, 1823. Schubert entrega una simfonia de només dos moviments a la Societat Musical de Graz. La simfonia, escrita al 1822, seria arxivada i estrenada més de quaranta anys després. És la simfonia núm. 8 en sí menor, dita la Inacabada.
Ningú sap perquè Schubert va deixar aquesta simfonia inacabada, amb només dos moviments (la forma clàssica de la simfonia té quatre). El cert és que malgrat estar teòricament incompleta i els forts contrastos existents entre els seus dos únics moviments, aquesta obra excepcional destaca per la seva unitat i consistència. Mentre que el primer moviment és impetuós i dramàtic, el segon fa gala d’un lirisme més proper al gènere del lieder. Tot i així, els temes d’un i altre moviment estan connectats per una sèrie d’elements que els fan inseparables i complementaris.
Amb un segon moviment que sembla dissipar les ombres del primer, l’oient pot escollir si considera la simfonia acabada o no. Potser aquesta simfonia Inacabada sigui el millor emblema d’una vida que va apagar-se amb només trenta un anys.
Eva Muñoz, és periodista i escriptora.