Un festival en constant evolució
Ciutat Flamenco és un festival de creació, experimentació i exhibició de propostes empíriques, heterodoxes, transgressores i interdisciplinàries en l’àmbit del flamenco contemporani. Una proposta oberta a altres disciplines i, en especial, a les noves tendències i a projectes emergents que segueixen una línea de treball de caràcter experimental. Des del seu naixement, ja fa 23 anys, fins avui, el Ciutat Flamenco basa la seva filosofia en la creença que tothom pot adoptar el flamenco com a llenguatge per a expressar-se artísticament, i està permès barrejar-lo, transformar-lo i pervertir-lo per donar lloc a noves fórmules. En el nou format adoptat des de 2012, el Mercat de les Flors és el company de viatge principal del projecte, acollint gran part de les activitats públiques del festival. Aquest any, el certamen arriba a la 23a edició mantenint els canvis en l’estructura de la passada edició, però sense perdre l’essència del festival. Així, la cita d’aquest 2016 manté la programació unificada pels diferents espais del Mercat de les Flors, donant la mateixa importància a totes i cada una de les propostes.
Edició 2016
Comissaris: Israel Galván, Pedro G. Romero i Patricia Caballero
Tapís Galván
Com les dones que teixeixen als vagons del metro, com una reunió de teixidors en un pati de Salònica, com cistellers armant cistells i alforges, així s’ha anat construint aquest tapís de gestos, mudances i balls que és aquest Ciutat Flamenco, o Ciutat Fla.Co.Men, l’intent de fixar una armilla, un mocador, una catifa sobre el moment, el temps i el compàs d’Israel Galván.
Hem d’oblidar qualsevol fetitxisme, no es tracta d’un homenatge ni un tribut, res que se li assembli. Patricia Caballero i Pedro G. Romero han treballat amb Israel Galván per intentar atrapar l’expressió d’un moment present, una comprensió de la dansa que flueix ara, que es gesta en cada proposta i en cada negativa, i en cada dubte del bailaor sevillà. Està clar que es tracta de flamenco, d’una comprensió àmplia del gest flamenc que es conjuga en una energia, algunes marques de compàs, formes de respiració, postures.
Fla.Co.Men és l’epicentre d’aquest terratrèmol. Plantejat com des d’una trama de músiques, gestos i troballes coreogràfiques de tota la biografia bailaora d’Israel Galván, amb el rerefons conceptuós de Pedro G. Romero i l’amor, la mirada atenta i incansable de Patricia Caballero, el reciclatge continu que és Fla.Co.Men ressona en cada elecció, invitació i amistat que es pugui veure en aquests dies.
I és important assenyalar aquesta idea d’amistat. No es tracta d’avaluar res ni de seleccionar l’equip ideal del que hauria de ser el flamenco contemporani. Es tracta d’eixamplar Fla.Co.Men des de l’amistat, des de les relacions afectives i els amigables. Hi ha parentesc, idea de família, crida als cosins. Cada actuació convidada, cada artista i cada peça tenen una correspondència afectiva i efectiva amb el que es vol destil·lar a Fla.Co.Men. Pensem en la tècnica del pachtwork, millor encara, pensem en una catifa teixida amb ordits que procedeixen d’altres sobresòls, tapissos i mantes, així s’han desplegat aquests dies. Hi ha temps, hi ha gestos i hi ha espais, sumar-los et dóna una idea del que podria ser el flamenco que es respira, ara per ara, inspiració i expiració del moment Fla.Co.Men. Aire!, que corri l’aire!
No sé si coneixen la manta galvànica. Pot ser una superstició. L’electricitat galvànica pren el seu prestigi d’aquells experiments que ressusciten el sistema nerviós de les granotes i les fan saltar fins i tot després de mortes. És clar, la fantasia de la resurrecció camina per aquí, gairebé a l’estil Frankenstein. Però la manta galvànica rejoveneix, aquesta és la seva promesa. A força de corrents elèctrics, fred i calor, la manta vigoritza i, en aquest moment plaent, atura el temps. Figurin-se que s’ha mirat de fer això petit, un tapís, sense corrent elèctric, que ens regali alguns gestos flamencs, administrats amb prudència i alegria.
És la mateixa energia que ens anima quan ens ajuntem amb un grup d’amics. Aquesta mateixa idea de festa. La promesa d’una bona tarda. Una manta d’amistat.
Pedro G. Romero
En Paral·lel
A banda dels concerts que es duran a terme al Mercat de les Flors, aquest espai també acollirà, al vestíbul d’entrada, una mostra de dibuixos de Mónica Valenciano (que també participa com a ballarina dins del festival) i l’exposició del tapís de Teresa Lanceta que ha inspirat la idea i la imatge gràfica d’aquesta edició del Ciutat Flamenco.
Fora del Mercat de les Flors, la programació del Ciutat Flamenco inclourà dues activitats en altres espais de la ciutat. Per una banda, el prefaci sobre Morente a El Dorado Sociedad Flamenca Barcelonesa, i per altra banda, el laboratori amb Patricia Caballero al Graner, Centre de Creació.
Programa.
Espectacles centrals
En aquesta edició, tal com hem indicat abans, presentem espectacles que parteixen d’un treball de coneixement mutu, intercanvi i creació conjunta, oferint propostes fresques i
experiències úniques, amb la improvisació i la proximitat amb el públic com a ingredients importants.
Les propostes d’enguany són:
Dijous 19
18.30h | Hall | Entrada lliure
Israel Galván Saluda
Israel Galván, comissari d’aquesta 23a edició del Ciutat Flamenco, donarà la benvinguda als assistents i presentarà la programació d’enguany.
Res més que donar la benvinguda.
Hi ha un murmuri, un canvi de llums, les cordes d’un vell clavecí s’arrosseguen, algunes passes, respiracions, alguna tos, riure obert, tímids aplaudiments, alguns fan callar, es fa un silenci i el bailaor ofereix la seva salutació.
19h | Sala Pina Bausch | 12 euros
(2 espectacles)
Inés Bacán
Infusión
Hi ha una forma del cante que ha pres la seva forma a Lebrija i a la gola i el cos d’Inés Bacán. No sabem si és antic, originari o primordial, és antic en el sentit anacrònic que la paraula té. Inés Bacán és jove, és nova, no té precedents. Però el seu cante fa concursar vells temps. Mai s’havia sentit una manera com aquesta de fer els cantes, mai s’havien parat els temps amb aquesta litúrgia, mai el compàs s’havia enganxat tant a les arítmies del nostre cor. Damunt de tot això Inés Bacán construeix una casa, temps i espai alhora que vell, nou; alhora que modern, antic; ancestral i futurista.
Inés Bacán cantarà sola. Ella sap que cantar sola és cantar per soleá i cantar per seguiriyas. Les paraules són mastegades en aquests cantes seus. Es pastura el cante, densifica la veu, arrossega el ritme per la superfície de la terra. El que ella fa i el que ha de fer és espessir l’aire, detenir el temps, posar boires sota els focus del teatre que volen portar-li una llum massa clara i massa dura. El que hem posat a les seves mans és una espècie d’encenser en el que siguin la veu i el timbre els que escampin la seva aroma pel teatre. La progressiva secularització del teatre fa difícil, de vegades, retornar-li el seu caràcter sagrat, retornar a l’espai del temple. Això s’entreveu amb el cante d’Inés Bacán. És com una porta que s’entreobre i ens permet treure el cap i sorprendre’ns.
I és que el que Inés Bacán fa amb el flamenco és una espècie d’infusió. És un aigua calenta que bombolleja la matèria calmant d’unes herbes i unes flors. El camp de Lebrija està cobert de camamilla i ravenissa, hi ha una terra dura que, només que rebi un poc d’aigua, recorda que el terròs s’ha separat del paradís, la propera Doñana, l’altra riba del riu. No es tracta de posar-nos lírics, més aviat es tractaria d’una anàlisi clínica, la mirada del cirurgià que opera la gola d’Inés Bacán i allà troba això, terra.
“Se lo achacan a mi cuerpo/y se lo achacan a mi cuerpo/ dicen, que tiene delito/ pero yo no se lo encuentro.” (Soleá)
INÉS BACÁN és una gitana andalusa nascuda a Lebrija en 1958, en el si d’una família de mestres del cant. És besnéta de Pinin, neboda néta de la Perrata, néta de Fernanda i Bernarda de Utrera, cosina de Lebrijano i germana del desaparegut guitarrista Pedro Bacán, que la va descobrir al gran públic en el Festival d’Avinyó de 1992. Va recórrer els escenaris nacionals i internacionals amb la Companyia Pedro Bacán i la família gitana dels Pinin, o acompanyada només pel seu germà, fins a la mort accidental d’aquest 1997. A partir de llavors, Inés actua per tot el món amb el seu recital en solitari o amb artistes com la balladora Concha Vargas, el cantaor José València, músics gnauas, la cantant marroquina Amina Aloui o el oudista Sofiane Negra, músics perses, indis… Ha treballat en diferents espectacles d’Israel Galván, com El final d’aquest estat de coses, redux i La Corba.
Mónica Valenciano
Impregnaciones en la Srta. Nieve y Guitarra
Un treball en solitari que a mesura que avança va deixant de ser-ho, sembrant, d’alguna manera, des de ritmes, xifres de la dissolució i despullaments en un paisatge del qual tots passem a formar-ne part. Succeeix a través de l’escriptura del cos i la formulació de la seva gramàtica en curs, estar a la capacitat d’habitar qualsevol espai.
Viatja obrint-se pas en la construcció de llocs que convoquen la nostra pròpia visió a través de… fugacitats, ressonàncies, textures… coexistència de plans, arquitectures del gest, imatges que succeeixen a manera de palimpsest.
Allà on (la presència com a transparència) d’aquesta impregnació, ens in-forma, forma, trans-forma.
Així, entre la mirada dels espectadors, l’espai i la dansa del que passa es van teixint itineraris (instants-revelat d’una intimitat compartida) que convergeixen en l’acústica de l’obra.
MÓNICA VALENCIANO neix a Las Palmas de Gran Canària el 1961. Premio Nacional de Danza 2012, es una coreógrafa y bailarina canaria que trabaja en la creación escénica desde principios de 1990 (Madrid) formulando su interés por la investigación del lenguaje del cuerpo (escritura y acústica del movimiento). El 1995 empieza a trabajar en compañía con El Bailadero, encuentro de la cual surgen nueve obras, entre ellas, siete forman parte de la serie Los Disparates, inspirada en los grabados de Goya.
Presenta su trabajo en diferentes festivales de España, Europa y Estados Unidos. Ha formado parte del colectivo Uno.V.I. Desarrolla paralelamente una línea de investigación pedagógica impartiendo cursos y talleres. Actualmente trabaja en el proyecto escrito por Chantal Maillard Un Ciervo en el Desván con Claudia Haga y Chantal Maillard. También forma parte de la Comunitat Pradillo (Madrid), colectivo de artistas y coreógrafos «misióndivina».
20.30h | Hall | Entrada lliure
Minako Seki
Equilibrio arcaico
“A la meva performance faig servir l’equilibri entre fortalesa i debilitat, prenc el frenètic ritme del flamenco per portar-lo al meu terreny, a la meva zona cultural i temporal, per donar una interpretació personal i íntima d’un llenguatge que admiro.
Inspirada per una poderosa dona, després de la qual el terme dona hauria d’haver canviat, em sento orgullosa de seguir els seus passos i el fort rastre que deixa el seu estel; una mena d’energia divina que vessa inspiració directament en el meu estómac.
L’essència del seu moviment ancestral es troba en l’origen; ha d’haver estat format en un terratrèmol vibrant. Ira i violència barrejats a la batedora. Mentre pressiono a màxima velocitat i extrema potència, començo a levitar en una mena de nova gravetat. El pes ja no existeix i som lliures en el nostre moviment, éssers transparents i nus.
La càrrega de la nostra carn i ossos és universal i el teu dolor és el meu dolor. Puc sentir la teva febre, el teu mareig, la teva fragilitat; però això no m’impedeix seguir pressionant, és més, em fa forta i em convenç que estic en el camí correcte”.
Minako Seki
Concepte MINAKO SEKI | ISRAEL GALVÁN | PATRICIA CABALLERO
Interpretació MINAKO SEKI
Disseny il·luminació NILS WILLERS
MINAKO SEKI és ballarina, coreògrafa i professora, fundadora de la companyia de dansa reEnter. Les primeres fonts d’influència de Minako van ser els ballarins japonesos Tetsuro Tamura i Anzu Furukawa, mestres que coincideixen en treballar amb profunds nivells emocionals, així com estar influenciats per la dansa contemporània i el teatre físic, per a incorporar-los a la tècnica tradicional Butoh.
Nascuda a Japó, Minako Seki viu i treballa a Berlín des de 1986, on va fundar Tatoeba- Dansa-Teatre grotesc, un dels primers grups de dansa butoh a Europa. Denomina el seu estil individual Dancing Between (Dansant entremig), eludint la connexió entre diferents punts. Els punts sorgeixen de l’experiència de la ballarina i poden estar formats de diferents materials, com ara la percepció de l’espai, sentiments, records, objectes, sons, imatges o idees. La connexió de punts són la base de les seves composicions coreogràfiques i el seu procés creatiu, creant una espècie de xarxa o cosmos d’impressions i textures.
Tanmateix, Minako Seki s’interessa per la comunicació entre conscient i inconscient i per descriure estats emocionals posicionats en els límits entre la realitat i la il·lusió. El seu mètode únic de composició i procés creatiu ha estat reconegut a nivell mundial, amb invitacions a importants teatres i festivals, així com nombroses beques i premis.
21.30h | Sala MAC | 25 euros
Raúl Cantizano, Niño de Elche i Alejandro Rojas-Marcos
Máquinas y Flamencas
Máquinas y flamencas, una trobada entre Alejandro Rojas Marcos, Niño de Elche i Raúl Cantizano al voltant del que és maquínic i el que és flamenco. Pianos i guitarres flamenques preparades al costat de veus distorsionades des de la carn i la intervenció de les màquines. Cos-màquina o màquines corporals. El ruío flamenco.
Amb la forma d’un concert de cambra, d’una conferència escènica, d’una improvisació, un discurs, una xerrameca, així van conjugant-se guitarres inventades per Raúl Cantizano, el vell clavecí que Alejandro Rojas–Marcos ha construït amb mans noves i el cos del Niño de Elche, ja saben, aquest que és capaç de treure-li cante jondo a tots els forats del seu cos. A tots.
RAÚL CANTIZANO Guitarra
NIÑO DE ELCHE Cante
ALEJANDRO ROJAS-MARCOS Piano
RAÚL CANTIZANO. Compon per a nombrosos espectacles entre els quals es troben els premiats Tejidos al Tiempo i La Gloria de mi madre de Choni Cía. Flamenca, Ti-me-ta-ble de Marco Vargas i Chloé Brulé, o Malgama de Varuma Teatre. I altres com Del Quivir i Femenino Plural d’Ángeles Gabaldón, Alejandría, la mirada oblicua de 8co80 al costat de Juan Carlos Lérida, i Tuetano d’Andrés Marín al costat de Concha Vargas i Tomasa ‘La Macanita’. Dirigeix al costat de Santiago Barber bulos.net, una factoria experimental entre el flamenco i altres pràctiques artístiques de la qual sorgeix Bulos y Tanguerías, gran espectacle de varietats flamenques, i Vaconbacon, cantar las fuerzas con el Niño de Elche. Toca en projectes musicals com ProscritosDF, formació a duo amb el percussionista Antonio Montiel i Entenguerengue, Orquesta de Improvisadores Andaluces, entre d’altres.
Des de l’any 2000 toca setmanalment al centre cultural Casa de la Memòria d’Al-Andalus al costat dels millors artistes del panorama flamenco sevillà actual.
NIÑO DE ELCHE. “Les etiquetes moltes vegades asfixien més que aclareixen“, comenta Niño de Elche. Experimentació, improvisació, electrònica, rock, dansa… L’activitat al llarg de 2015 ha estat frenètica, amb propostes com Strates al costat del guitarrista francès José Sánchez, Calle de Arriba. 73, un casset editat per Knockturne Records amb improvisació a la casa natal de Miguel Hernández, entre d’altres. Grava també el disc Voces del Extremo, amb producció de Daniel Alonso (Pony Bravo) en col·laboració amb Raúl Pérez i Darío del Moral.
En l’àmbit de les arts escèniques, Niño de Elche ha compartit escenari amb Juan Carlos Lérida a la proposta Al Cante, o amb la coreògrafa María Muñoz a Siete Lunas, sense deixar de banda el seu pas pel Festival Avignon amb l’espectacle Rave al costat de Matej Kejzar.
A la discografia de Niño de Elche es troben treballs com Mis primeros Llantos (Dienc, 2007), Sí, a Miguel Hernández (El Rancho Editorial, 2013), així com propostes més properes en l’àmbit de la improvisació al costat del grup Seidagasa a Las malditas órdenes del coronel (Seidagasa, 2013), Strates (Natural artífex, 2015), Calle de Arriba. 73 (Knockturne Records, 2015) i Voces del Extremo (Telegrama, 2015).
ALEJANDRO ROJAS-MARCOS. Realitza la seva formació acadèmica com a pianista en els conservatoris de Sevilla, Liceu de Barcelona i més tard a la Staatliche Hochschule für Musik de Friburg (Alemanya). El 1989 obté el Primer Premi en el Concurs de Piano Gregorio Baudot (Ferrol, La Corunya).
Després d’una primera etapa de dedicació a la música clàssica, la seva carrera s’ha anat centrant progressivament en el treball de la improvisació i en una intensa col·laboració com a compositor i intèrpret en espectacles de dansa i teatre.
Ha col·laborat entre d’altres artistes amb Israel Galván, Guillermo Weickert, Jordi Cortés, Juan Luis Matilla, Isabel Vázquez, Ángeles Gabaldón, companyia Niños perdidos i Desguace Teatro. Recentment ha publicat Trip Tracks, un disc a piano sol amb el segell Luscinia.
Divendres 20
19h | 19.30h | 20h | El Carmen | 12 euros per passi
El Junco, David Palomar i Roberto Jaén
Compare o Los Formalitos
Això s’assemblarà molt a una festa, sí senyor, una festa de Cadis, festes típiques, carnavals, les coses de Cadis, sí, però no.
Parlar de Cadis i el seu compàs resulta redundant. La gràcia, el sentit de l’humor peculiar, tot se li suposa i ells ho retornen a mansalva. Però aquí es tracta d’una altra cosa. Tot això hi serà, cert. Hi serà el seu fabulós sentit del ritme i de la festa, i del disbarat. I a més, hi haurà una altra cosa. Sí, no ho dubtin, des d’Ignacio Ezpeleta, Pericón de Cádiz, El Cojo Peroche, El Beni de Cádiz i Amos Rodríguez-Rey, Chano Lobato, tots seran invocats en tan joiosa jornada, però a més, a més hi haurà una altra cosa. Portem dies treballant aquesta altra cosa. Hi serà aquesta altra cosa, compare, hi serà.
EL JUNCO Baile
DAVID PALOMAR Cante
ROBERTO JAÉN Palmas i cante
EL JUNCO. Juan José Jaén Arroyo ‘El Junco’ va néixer a Cadis. Des dels 8 anys està als escenaris al costat de grans artistes del flamenco, com Adela la Chaqueta, Alfonso Gaspar, Chano Lobato, Tio Gineto, Marianita Cornejo, Juan Villar, Rancapino i altres.
El 1996 entra a la companyia de Cristina Hoyos, on fa papers principals a nombrosos espectacles. Quan Cristina Hoyos passa a dirigir el Ballet Flamenc d’Andalusia, ell s’incorpora com a ballarí solista i ajudant de coreografia fins a 2007, participant en els espectacles Viaje al Sur i Romancero Gitano, amb els quals recorre els millors escenaris del món, a més d’obtenir el premi Max 2008 com a millor intèrpret masculí de dansa pel seu treball a Romancero Gitano.
El 2007 presenta el seu primer espectacle en solitari, Junquerías, i el 2009 el segon, Por un sueño, sota la direcció de Javier Marín. El 2011 estrena Mirando al pasado, un homenatge al ball i l’escola sevillana. Des de fa anys compagina gires amb els seus propis espectacles, col·laboracions amb diversos artistes i cursos arreu del món, amb actuacions als millors tablaos d’Espanya.
DAVID PALOMAR. Nascut a Cadis, David Palomar comença la seva carrera com a cantaor el 1998 a la companyia del bailaor Javier Barón. Ha cantat per a les companyies de baile flamenco de Carmen Cortés i de Javier Latorre així com per a les artistes japoneses Shoji Kojima i Yoko Komatsubara, fent nombroses gires per Japó. Ha actuat arreu del món amb la companyia de Paco Peña. Però el seu pas per la companyia de Cristina Hoyos marca un abans i un després en la seva carrera com a cantaor. Cristina es converteix en la seva mestra dins i fora dels escenaris.
Acompanya concertistes com Vicente Amigo, Gerardo Núñez i Chano Domínguez, i a artistes de la seva generació com Farruquito, Jairo Barrul, Ángeles Gabaldón, Mercedes Ruiz, Rosario Toledo, El Junco, Juan Ogalla, Andrés Peña, Daniel Navarro o Joselito Romero, entre d’altres. Col·labora amb figures de la música popular com Lluís Llach, Pasión Vega, Alejandro Sanz i Javier Ruibal. Té publicats tres treballs discogràfics: Trimilenaria (2008), La Viña: Cantón Independiente (2010), Denominación de origen (2015); en els que el seu major compromís és la recuperació de l’escola gaditana del cante.
ROBERTO JAÉN. Nascut i criat a Cadis, va començar el seu camí professional en el flamenc a l’edat de 16 anys en penyes flamenques i nombrosos festivals com palmero, amb artistes com Antonio Reyes, Mariana Cornejo, Carmen de la Jara, Chano Lobato, Rancapino, Encarna Anillo i Pedro Cintas, entre d’altres.
Ha acompanyat com a palmero i percussionista a bailaores com El Junco, Mª José Franco, Susana Casas o Daniel Navarro. El 2005 entra a formar part del Ballet Flamenco de Andalucía dirigit per la bailaora Cristina Hoyos, passant pels millors teatres del món durant sis anys.
Actualment treballa com a percussionista al tablao flamenc El Arenal de Sevilla, compartint escenari amb prestigiosos guitarristes com Ramón Amador i els germans Iglesias; cantaores com Rafael de Utrera, Pepe de Pura, María Vizárraga, Angelita Montoya, Herminia i La Tana; i bailaores com Rafael Campallo, Manuela Ríos, Lucia ‘La Piñona’, Jesús Carmona, Pepe Torres i Ana Morales, entre d’altres.
20.30h | Hall | Entrada lliure
(2 espectacles)
Natalia Jiménez
Práctica en la frontera
Práctica en la frontera neix del Proyecto Conjucaciones el 2011, una proposta artística que engloba diverses creacions i accions pedagògiques i que se centra en l’exploració física d’identitats que podríem anomenar frontereres, aquelles que no compleixen rigorosament les normes categòriques.
Es tracta d’una peça breu que s’instal·la en un espai més expositiu que performàtic per buscar als voltants del cos com a expressió d’un territori propi, remesclat i imprevisible. A partir d’un treball de síntesi i translació molt particular del cos folklòric, Práctica en la frontera provoca la col·lisió de dues identitats territorials diferenciades: l’andalusa i la catalana. En experimentar els límits d’aquesta col·lisió, sorgeix una dansa, d’una banda, abrupta i, de l’altra, generosa en la seva voluntat comunicativa.
Natalia Jiménez i Jorge Gallardo aposten per una escena rústica i sense artificis on tota arquitectura escènica es construeixi des de la feina de la intèrpret i la relació que estableixi amb el públic.
Creació NATALIA JIMÉNEZ | JORGE GALLARDO
Interpretació NATALIA JIMÉNEZ
Investigació des de l’antropologia LETICIA SÁNCHEZ MOY
Vestuari MARÍA LUISA GALLARDO MUÑOZ
Fotografia LUIS CASTILLA
NATALIA JIMÉNEZ és coreògrafa, ballarina i artista interessada en la hibridació de llenguatges i en la col·laboració artística per al desenvolupament de l’art com a mitjà de comunicació. Els seus treballs creatius més representatius i que marquen la seva investigació pel moviment són Proyecto Conjugaciones, on col·labora amb l’antropòloga Leticia S. Moy i el dramaturg Jorge Gallardo; L_ENTES, peça de dansa a co-creació de la coreògrafa Iris Heitzinger, i La Medida del Desorden, una peça creada pel Group LaBolsa amb la direcció artística del coreògraf Thomas Hauert.
Natalia Jiménez i Jorge Gallardo porten col·laborant quatre anys. Des del Proyecto Conjugaciones (2011) han anat articulant una investigació pràctica que s’ha traduït en les peces Manifiesto en la Frontera, Práctica en la Frontera i Júbilo. En elles aprofundeixen en el treball de l’intèrpret que habita una escena rústica, on el cos és un ésser sense artificis que construeix tota l’arquitectura de l’acte escènic.
Caracafé
Dinamo
Emilio Fernández de los Santos, Caracafé, compositor curtit com a guitarrista als carrers del barri sevillà de Las Tres Mil Viviendas, forma el seu propi grup, Gritos de Guerra, als anys 90, amb el qual va aconseguir èxits com Arrincónamela.
L’any 2000 participa a la pel·lícula Vengo, de Tony Gatlif, i el 2003 a Polígono Sur, de Dominique Abel. El 2010 participa a l’espectacle Israel Galván contra los 3.000 per al Circo Price de Madrid. Des d’aleshores continua la seva relació artística amb Israel Galván als espectacles Lo Real/Le Réel/The Real (entre desembre de 2012 i setembre de 2015) i FLA.CO.MEN. (des de l’agost de 2013 fins a l’actualitat). El 2012 forma part de l’elenc de l’espectacle Boboterías.
Caracafé, dedica bona part del seu temps a l’Escuela de Arte y Ayuda Social del Polígono Sur, a través de la Fundación Alalá, on ensenya a tocar la guitarra a nens d’entre 6 i 16 anys d’aquest barri sevillà marginal.
EMILIO CARACAFÉ guitarra i cante
21.30h | Sala MAC | 25 euros
Israel Galván
Fla.Co.Men
Amb Epíleg d’El Güito
Soleá
En aquesta ocasió, el geni de Galván s’emmiralla en diferents músics i els seus instruments, fent que sigui la música l’argument d’aquest espectacle. Aquí podrem gaudir del baile d’Israel Galván en estat pur, omplint l’escena amb el seu esperit d’avantguarda. Un homenatge al so despullat amb l’expressivitat extrema del creador.
Premio Nacional de Danza atorgat pel Ministeri el 2005, Israel Galván és reconegut per la innovació de les seves coreografies i la depuració de la seva tècnica. Creador destacat des de fa vint anys en l’avantguarda del flamenco contemporani amb obres com La metamorfosis, Galvánicas, Arena, La edad de oro, Tábula rasa, Solo, El final de este estado de cosas – Redux, Israel vs los 3000, La curva i Lo real.
Israel Galván és un artista associat del Théâtre de la Ville de París i del Mercat de les Flors.
Direcció, coreografia i baile ISRAEL GALVÁN
Músics DAVID LAGOS, TOMÁS DE PERRATE, ELOISA CANTON, CARACAFÉ,
PROYECTO LORCA: JUAN JIMENEZ ALBA, ANTONIO MORENO
Direcció artística i coreografia de Sevillanas PEDRO G. ROMERO
Direcció d’escena i coreografia d’Alegrías PATRICIA CABALLERO
Disseny de llums RUBÉN CAMACHO So PEDRO LEÓN
Direcció tècnica PABLO PUJOL
Coordinació d’assaigs BALBINA PARRA
Vestuari CONCHA RODRÍGUEZ
Producció: A Negro Producciones
Coproducció: Théâtre de la Ville de Paris, Théâtre de Nîmes – scène conventionée pour la danse contemporaine
Amb el suport de: Instituto Andaluz del Flamenco, Consejería de Educación, Cultura y
Deporte de la Junta de Andalucía, Fondo Europeo de Desarrollo Regional (FEDER) Agraïments al Teatro Central de Sevilla
ISRAEL GALVÁN. Premi Nacional de Dansa 2005 en la modalitat de Creació, concedit pel Ministeri de Cultura, «per la seva capacitat de generar en un art com el flamenco una nova creació sense oblidar les veritables arrels que l’han sustentat fins als nostres dies i que el constitueix com a gènere universal «. El 2012 se li va concedir el Bessie Award for an Outstanding Production, de Nova York, i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts concedida pel Consell de Ministres.
Fill dels bailaores sevillans José Galván i Eugenia de Los Reyes, des dels cinc anys viu de manera natural els ambients de tablaos, festes i acadèmies de baile als que acompanya al seu pare. Però no és fins al 1990 que troba la seva vocació pel baile.
El 1994 va entrar a formar part de la recentment creada Companyia Andalusa de Dansa dirigida per Mario Maya, començant una trajectòria imparable plena d’importants premis del flamenco i la dansa.
Ha realitzat nombroses col·laboracions en projectes de molt diversos i amb artistes molt dispars, entre els quals destaquen com a referents en la seva carrera Enrique Morente, Manuel Soler i Mario Maya, sense oblidar a Sol Picó, Pat Metheny, Vicente Amigo, Alfredo Lagos, Manuela Carrasco, Lagartija Nick, Fernando Terremoto, Miguel Poveda, Diego Carrasco, Gerardo Nuñez, Belen Maya, Chicuelo, Joan Albert Amargós, Diego mador, Arcángel, Inés Bacán, Estrella Morente…
El 1998 va presentar ¡Mira! / Los Zapatos Rojos, primer espectacle de la seva pròpia companyia, lloat per tota la crítica especialitzada com una genialitat, va suposar una revolució en la concepció dels espectacles flamencos.
Des de llavors se succeeixen La Metamorfosis (2000), Galvánicas (2002), Arena (2004), La Edad de Oro (2005), Tábula Rasa (2006), Solo (2007), El Final De Este Estado de Cosas, Redux (2008 ), La Curva (2010) i Lo Real / Le Réel / The Real (2012), una particular reflexió sobre l’holocaust gitano sota el règim nazi, per la qual, al maig de 2014, va rebre 3 premis Max de les Arts Escèniques: Millor Espectacle de Dansa, Millor Coreografia i Millor Intèrpret Masculí de Dansa. També va crear La Francesa i Pastora per a la seva germana Pastora Galván.
Israel Galván és un Artista Associat del Théâtre de la Ville de París i del Mercat de les Flors de Barcelona.
El Güito
Soleá
Per invitació directa d’Israel Galván, el Güito interpretarà la seva Soleá, una obra mestra singular del baile flamenco.
EL GÜITO Baile
Ens trobem davant d’un artista flamenco integral: mestre, coreògraf, intèrpret i artífex d’una creació per soleá que ja està dins la Historia del Baile Flamenco per mèrits propis.
El Güito és el nom artístic d’Eduardo Serrano Iglesias, madrileny i flamenco de dalt a baix. Debuta com a professional als 14 anys al Ballet de Pilar López, al costat d’Antonio Gades, Mario Maya, Curro Vélez i Alberto Portillo en el Palace Theatre de Londres i anys després obté el prestigiós Premio Sara Bernard del Teatro de las Naciones de París.
L’any 1971 forma part del famós i inoblidable Trio Madrid al costat de Carmen Mora i
Mario Maya, fins el 1975. A continuació realitza gires com a artista convidat del Ballet Nacional de España i als pocs mesos actua com a bailaor convidat amb la Compañía de Manuela Vargas en gira mundial.
Ha compartit cartell amb grans com Camarón de la Isla, Farruco, Manuela Carrasco, Chocolate, Fernanda de Utrera, Juan i Pepe Habichuela, Enrique Morente, família Montoya i Serranito, amb Antonio Canales i José Mercé, entre molts d’altres.
Dissabte 21
20h | Sala Pina Bausch | 12 euros
Uchi i Patricia Caballero
Manomá
És una cosa que es toca només amb la punta dels dits i que la mà oberta no pot agafar del tot. Fixeu-vos, saber ballar amb això!
I fixeu-vos, que d’això, d’aquest saber es fa una ciència, una “siencia” que agraden de sil·labejar les dues ballarines, bailaoras, les dues. I que amb aquest saber antic i nou es posen a retratar. Patricia Caballero proposa fer un document, arretratar, que es deia a Cadis. Apareix la família de la Uchi, la seva vida a casa, la seva presència en cada fer quotidià i records i relats: el cul de la seva mare en el balanceig del seu ball, que és un moviment precís i no un excés, un objecte de precisió, un buló, aquest cul d’on ve la paraula bulería.
Sí, mirem un moment. La Uchi és aquí, parlant amb les mans, parlant fent xivarri de la seva néta entremaliada, va dibuixant els seus records a l’espai, així, amb els petits moviments dels seus dits. Patricia, que està envoltant-la, com posant el focus en cadascun d’aquests petits gestos, es va transformant també. És ara la Uchi qui porta la càmera i fa de mestra i Patricia és l’aprenenta i es converteix en subjecte. I ara Patricia és la seva mare i es transforma en objecte i les dues acaben rodant per la taula immensa que és l’escena.
Direcció BALBINA PARRA i PATRICIA CABALLERO
Interpretació UCHI i PATRICIA CABALLERO
Acompanyament artístic ISRAEL GALVÁN
Producció A NEGRO PRODUCCIONES
UCHI pertany a una de les famílies d’artistes més emblemàtiques del sevillà barri de Triana, la del Titi. És a Triana i en el si de la seva família on pren contacte amb el baile, i durant la seva joventut forma part dels quadres flamencos més importants. Retirada dels escenaris durant un període important de temps, va tornar el 2010 per interpretar un dels personatges de La Casa de Bernarda Alba de la Companyia TNT Atalaya dirigida per Pepa Gamboa.
Lo Real/Le Réel/The Real d’Israel Galván, que va estar en gira entre desembre de 2012 i setembre de 2015, va suposar per a Uchi la seva tornada als espectacles flamencos.
PATRICIA CABALLERO. Nascuda a Chiclana de la Frontera, és ballarina, cantant, creadora i amb molts i diversos interessos, com la realització de documentals escènics, objectes dansaires, laboratoris de moviment…
Des de 2014 treballa de la mà del bailaor Israel Galván. Aquests són els títols d’algunes de les seves creacions: Barrunto, 2015; Lo raro es que estemos vivos, 2012; Aquí gloria y después paz, 2011; Chronoscopio, 2010; Simulacro de simulacros, 2008; Cómo congelar fantasmas, 2008; 50 hz, 2006.
21h | Hall | Entrada lliure
Paloma Fantova i Sabú Porrina
Diálisis o corriente rusa
Electricitat que fa cridar. Xivarri. Compte! Als de la primera fila els pot caure a sobre. Morir electrocutats. Se surt d’aquest món quan balla. Corrent rus, corrent continu. La ciència infusa. Una electricitat que recorre els cossos. Promeses de l’est. L’electricitat és eròtica. Vibracions. Una violència sexual. Electricitat estàtica. Tot el que baixa, puja. Una patá i una altra. Patá russa.
PALOMA FANTOVA Baile
SABÚ PORRINA Percussió
PALOMA FANTOVA. Bailaora gaditana, deu la seva passió pel flamenco al seu pare, el guitarrista Manuel Fantova. Amb 7 anys debuta a l’espectacle Bailaor y Raíz d’Antonio Canales. Amb 9 anys balla amb Farruquito i la seva família a l’homenatge a Farruco i actua com a bailaora principal a la companyia d’Antonio El Pipa a l’espectacle Generaciones. Amb 10 anys ja treballa amb la companyia España Baila. Viatja a Japó, on posa en marxa les coreografies per a bailaoras japoneses de l’espectacle de Manuela Carrasco. El 2011 Joaquín Cortés compta amb ella com a artista convidada per a la seva obra Calé i participa a l’espectacle homenatge a Carmen Amaya El ritmo de las olas, dirigit per José Luis Ortiz Nuevo.
El 2012 presenta el seu primer espectacle Sensibilidades, amb el qual gira per Amèrica, i fa també la seva presentació a la Bienal de Flamenco de Sevilla al cicle El Flamenco Que Viene. Comença a col·laborar amb artistes com Manolo Carrasco, Rafael Amargo i especialment amb Tomatito, com a única bailaora del seu espectacle Soy Flamenco fins a 2015.
El 2013 presenta al Ciclo Flamenco viene del Sur el seu espectacle Estado Puro, pel qual rep el Premio de la Venencia del Festival de la Mistela (Sevilla). Al costat de les bailaoras Pastora Galván i Karime Amaya protagonitza l’espectacle Con Carmen Amaya en la memoria, produït per la Fundación El Cordobés de Barcelona. El 2014 torna a la Bienal de Flamenco de Sevilla al costat de Karime Amaya i Jesús Carmona amb l’espectacle Cuerpo, mente, alma. També participa a l’espectacle Flamenco Universal de Pepe Habichuela i Jorge Pardo, estrenat a la seu de la UNESCO a París.
SABÚ PORRINA. Sabú Suárez Escobar, percussionista madrileny conegut com a Sabú Porrina, va néixer en el si d’una de les dinasties del flamenco més populars: els Porrina. Fill del cantaor Ramón el Portugués i nét de Porrina de Badajoz, el petit de la saga dels Porrina conserva una gran escola iniciada pels seus germans Ramón i el Piraña.
Va començar a tocar amb 14 anys al costat d’Antonio Canales en una gira al Japó. Des d’aleshores, ha col·laborat amb grans artistes com Sara Baras, Joaquín Cortés, Tomatito, Farruquito, Potito, Duquende, Alejandro Sanz, Diego el Cigala, Alicia Keys, Bebo Valdés i el gran mestre Paco de Lucía. Sens dubte, una intensa carrera musical a la qual li queda encara molt recorregut.
21.30h | Sala MAC | 25 euros
Israel Galván
Fla.Co.Men
Amb Epíleg de Cesc Gelabert
Soleá
En aquesta ocasió, el geni de Galván s’emmiralla en diferents músics i els seus instruments, fent que sigui la música l’argument d’aquest espectacle. Aquí podrem gaudir del ball d’Israel Galván en estat pur, omplint l’escena amb el seu esperit d’avantguarda. Un homenatge al so despullat amb l’expressivitat extrema del creador.
Premio Nacional de Danza atorgat pel Ministeri el 2005, Israel Galván és reconegut per la innovació de les seves coreografies i la depuració de la seva tècnica. Creador destacat des de fa vint anys en l’avantguarda del flamenco contemporani amb obres com La metamorfosis, Galvánicas, Arena, La edad de oro, Tábula rasa, Solo, El final de este estado de cosas – Redux, Israel vs los 3000, La curva i Lo real.
Israel Galván és un artista associat del Théâtre de la Ville de París i del Mercat de les Flors.
Direcció, coreografia i baile ISRAEL GALVÁN
Músics DAVID LAGOS, TOMÁS DE PERRATE, ELOISA CANTON, CARACAFÉ,
PROYECTO LORCA: JUAN JIMENEZ ALBA, ANTONIO MORENO
Direcció artística i coreografia de Sevillanas PEDRO G. ROMERO
Direcció d’escena i coreografia d’Alegrías PATRICIA CABALLERO
Disseny de llums RUBÉN CAMACHO
So PEDRO LEÓN
Direcció tècnica PABLO PUJOL
Coordinació d’assaigs BALBINA PARRA
Vestuari CONCHA RODRÍGUEZ
Producció: A Negro Producciones
Coproducció: Théâtre de la Ville de Paris, Théâtre de Nîmes – scène conventionée pour la danse contemporaine
Amb el suport de: Instituto Andaluz del Flamenco, Consejería de Educación, Cultura y
Deporte de la Junta de Andalucía, Fondo Europeo de Desarrollo Regional (FEDER) Agraïments al Teatro Central de Sevilla
Des de llavors se succeeixen La Metamorfosis (2000), Galvánicas (2002), Arena (2004), La Edad de Oro (2005), Tábula Rasa (2006), Solo (2007), El Final De Este Estado de Cosas, Redux (2008 ), La Curva (2010) i Lo Real / Le Réel / The Real (2012), una particular reflexió sobre l’holocaust gitano sota el règim nazi, per la qual, al maig de 2014, va rebre 3 premis Max de les Arts Escèniques: Millor Espectacle de Dansa, Millor Coreografia i Millor Intèrpret Masculí de Dansa. També va crear La Francesa i Pastora per a la seva germana Pastora Galván.
ISRAEL GALVÁN. **** Consulteu fitxa espectacle pàgina 13
Cesc Gelabert
Soleá
“Aquest projecte sorgeix d’una proposta d’Israel Galván dins del programa del festival Ciutat Flamenco / Ciutat Fla.Co.Men 2016.
Sempre m’ha interessat la dansa popular i era un repte que no podia eludir.
Soleá és una interpretació lliure de la mítica soleá d’El Güito. Hem creat la música amb Borja Ramos, a partir d’una gravació d’El Güito i els seus músics; però, i és important per a mi, incloent-hi el zapateado original. Per a mi, que no sóc un ballarí de flamenco, em permet tenir-lo present, acompanyant-me, a través del seu extraordinari zapateado.”
Cesc Gelabert
Coreògraf i ballarí: Cesc Gelabert
Música original: El Güito i el seu grup
Adaptació de la gravació de la música original: Borja Ramos
CESC GELABERT. Estudia arquitectura i inicia els estudis de dansa amb Anna Maleras, incorporant-se al seu grup l’any 1969. L’any 1972 realitza la seva primera coreografia, i el 1973 crea el primer solo Acció O, i el 1976 Acció I, amb Toni Gelabert. El 1977, amb Espai de dansa, presenta Ver-estiu-altumne-ivern-1, al Saló Diana de Barcelona. Entre 1978 i 1980 es converteix en integrant actiu de la comunitat dancística de Nova York i presenta peces a La Mama, The Kitchen i altres sales. L’any 1980, de tornada a Barcelona, inicia la seva col·laboració amb Lydia Azzopardi i, l’any 1985, formen Gelabert Azzopardi Companyia de Dansa, nom sota el qual estrenen més de trenta produccions.
Durant els seus primers anys, Gelabert Azzopardi centra les seves activitats a La Fàbrica, emblemàtic local d’efervescència dancística de Barcelona. Després d’anys associats al Teatre Lliure de Barcelona, la companyia passa a ser-ne resident l’any 2003, fins l’any 2012. Des de l’inici dels anys vuitanta fins el 2003, Gelabert Azzopardi ha estat companyia co-resident del Hebbel Theater de Berlín.
Ha reconstruït tres solos del coreògraf alemany Gerhard Bohner: Im (Goldenen) Schnitt I/II el 1996 i el 1999, respectivament, i Schwarz Weiss Zeigen el 2010 i ha creat obres per a Mikhail Baryshnikov, David Hughes, Balletto di Toscana, Tanztheater Komische Oper, Ballet Gulbenkian, Larumbe Danza, Kukai i Hermès.
Ha col·laborat amb personalitats com Fabià Puigserver, Núria Espert, Jorge Laveli, Montserrat Caballé, Milva, Gerardo Vera, Pilar Miró, Lluís Pasqual, Emilio Sagi, Carles Santos, Frederic Amat, Mario Gas, Julia Migenes Johnson, José Maria Sánchez-Verdú, Kanjuro VII, Lorenzo Mariani, Giancarlo del Monaco, entre d’altres.
Ha rebut premis com el Premi Nacional de Dansa de Catalunya, Medalla de Oro de las Artes Escénicas, Premi Ciutat de Barcelona, Premio Nacional de Danza del Ministeri de Cultura, Premios Max, The Herald 2004 Angel Award, Premi Butaca i Aisge Actúa, entre altres.
En Paral·lel
Dimecres 18
20h | El Dorado Sociedad Flamenca Barcelonesa
(Centre Civic Parc-Sandaru / C. Buenaventura Muñoz, 21. 08018 Barcelona)
Pedro G. Romero, José Enrique Morente i Israel
Galván parlen, canten i ballen La Urdimbre Morente
Enrique Morente no només va ser un bon cantaor, va ser una referència. I, com a tal, a la seva llarga trajectòria va crear espais propis, singulars, on va dibuixar finestres on altres companys, ja fossin cantaors, guitarristes, bailaors o escriptors, treien el cap atrets per la manera de fer i entendre el flamenco de Morente.
Un d’aquests joves que va buscar la proximitat de la seva persona i la manera de col·laborar amb ell va ser Israel Galván (avui també referència per a altres).
Enrique va participar en diversos dels projectes d’Israel i Pedro G. Romero, especialment significativa va ser la seva intervenció en dos dels primers projectes que van muntar; Metamorfosi (2000), la posada en escena de l’obra de Kafka, i Arena (2004), un exercici sobre lo taurino on Enrique, sobre els aplaudiments i murmuris que el públic produeix en una cursa de braus, va cantar els versos o textos que José Bergamín va publicar en la seva darrera obra La música callada del toreo (1981).
La Urdimbre Morente tractarà d’això, de la part del tapís que resultava de col·laborar amb ell mentre es feia camí al caminar. Pedro G. Romero traçarà el reglat d’aquesta matriu i com a il·lustració José Enrique Morente cantarà els versos de Bergamín que va cantar el seu pare. A manera de pinzellada, Israel els ballarà per a gaudi dels presents.
PEDRO G. ROMERO. (Aracena, Huelva, 1964) és un artista inclassificable que desenvolupa una intensa activitat utilitzant gran diversitat de suports. El referent continu és la indagació sobre la imatge, en les seves diferents vessants, com a punt de resistència davant del discórrer del temps (històric, biològic, psicològic, verbal).
Porta endavant dos enormes projectes, que no tenen limitació de temps, com a dipòsit actiu dels seus treballs i sabers: Arxiu FX, un tractat sobre la iconoclàstia, i Màquina PH, sobre la cultura popular, especialment sobre el flamenco.
Promou la PIE (Plataforma Independent d’Estudis Flamencs Moderns i Contemporanis). Comissaria la gran exposició La Noche Española. Flamenco, Vanguardia y Cultura Popular (Museo Reina Sofía, 2007).
Va ser curador del projecte Ocaña. Acciones, actuaciones, activismo 1973-1983 per a La Virreina de Barcelona i va comissariar l’exposició Picasso Economia Zero així com el seminari Particions per al Museu Picasso de Barcelona (2011).
Pedro G. Romero és una figura rellevant en la dinàmica actual del flamenco, és director artístic en els espectacles d’Israel Galván des que el 1998 van muntar ¡Mira! / Los zapatos rojos, i que va ser el començament d’una relació que ha representat un autèntic regal per al flamenco.
JOSÉ ENRIQUE MORENTE. José Enrique Morente (Granada, 1991) és fill d’Enrique Morente i germà d’Estrella i Soleá. Va debutar a Barcelona al Festival de Nou Barris de 2007, formant part de l’espectacle Tres generaciones de Habichuela, que va protagonitzar el cèlebre guitarrista Juan Habichuela a més de Pitingo, Juan Carmona, fundador de Ketama, i Juan Torres, Habichuela nieto. Després es va integrar en l’elenc que acompanyava al seu pare en els seus recitals i també en la formació de la seva germana Estrella, amb els quals ha recorregut els més importants escenaris d’Espanya i internacionals. Ara alterna les seves actuacions amb Estrella i els recitals que ell protagonitza.
ISRAEL GALVÁN. **** Consulteu fitxa espectacle pàgina 13
Dijous 19, divendres 20 i dissabte 21
De 10.30h a 14h | Graner
(Carrer Jane Addams, 14. 08038 Barcelona)
Laboratori amb Patricia Caballero
Aquest laboratori està dedicat a la indagació compartida al voltant dels universos íntims de qui tendeixi a usar les arts vives (en qualsevol de les seves formes: dansa, música, teatre, performance…) com a mitjà de comunicació i transformació.
S’adreça a qui vegi en el flamenco un reflex de si mateix, un paisatge en el qual trobar-se, un ésser viu amb el qual aventurar-se a dialogar.
“Què és del flamenco abans de casar-se amb la cultura? Heretar i rehabilitar-lo, sempre en funció de les necessitats bàsiques més pròpies. Reviure els seus signes, reconèixer-los i traçar un pont entre la seva semiologia i la meva biologia, entre les seves petjades i el meu sentir.
Quin és el codi que unifica la quantitat de contradiccions que ostenta aquesta cultura? Com descodificar la seva matemàtica simbòlica? I la meva? Per a què elaborar un testimoni coherent dels meus sentits? Per a què escampar-ho des de l’escena?
El flamenco conté un alt rang de representació de la nostra natura. Quan és sincer, la reencarna molt cruament. Per això, com un nítid mirall, és capaç de tocar i agitar amb tanta força totes les nostres cèl·lules. És una gran obra d’art col·lectiva en etern procés. Li aporto tan bon punt em fonc amb la seva estructura i em remoc amb ella. L’enriqueixo quan recordo que original ve d’origen i que allò nou no és més que un desplegament generós del present.
La realitat balla, canta, toca i jalea … i jo amb ella. No hi ha esforços, hi ha actes d’amor. Moure’s és només una qüestió de conservació d’aquesta energia; un mecanisme incontrolable pel qual això tan viu assegura la seva supervivència”.
Patricia Caballero
Diumenge 22
D’11h a 18h | Sala MAC Mercat de les Flors
Trobada amb Israel Galván
Com sonen els cossos?
Sí, això és una invitació, una invitació per a tothom que ho llegeixi, ho escolti, li hagi dit aquest o aquella, una invitació per a passar un dia al ball.
És per tots, totes les disciplines de dansa, tot tipus de cossos i de formes de ballar, tot tipus de ments, obertes o tancades, fins i tot per als flamencs. No hi ha etiquetes, tot el que es mou és ball… (però, també poden venir els que no es mouen, què difícil és no moure’s!)
Els cossos sonen, sí, els cossos sonen per fora i per dins. Aquesta és la idea principal, el que ens mou aquest dia. Els cossos sonen per dins. Escoltar-se i posar-se a ballar. Atendre primer a això, els cossos sonen per dins!
Em considero un bailaor-percussió: “a dins!”, ja sona a caixa, a terra, a tambor; “a dins!”, els meus dits fan sonar les meves dents.
M’agrada ballar aquí, en el meu ritme, sobre terra, marcant un ritme propi, un ritme de marques separades, un cop i un silenci, un silenci llarg. M’agrada ballar en silenci i en solitud. No en solitud sola, en solituds, amb la solitud de molts, amb molts silencis.
Molts silencis són, al final, una algaravia, un xivarri. M’agraden aquests silencis de les solituds. Tothom té la seva pròpia música, també. Anem a mirar de trobar aquesta pauta musical, aquest ballar sol; com és la nostra pròpia música, la nostra música pròpia. Mirem de trobar la banda sonora que porta cadascun. Com a les carreteres, quan caminem per la vora de l’asfalt la banda sonora sona, aquest soroll que fa, que ens avisa de perill, aquest és el so que busquem. La banda sonora de cadascun i el seu propi ball.
Em vull veure amb cada participant, amb la pròpia música de cada un d’ells. Experimentar amb ballarines i ballarins i gent que no ha ballat mai, també, i veure com poden ballar sense necessitat de música aliena, ni de clímaxs teatrals, sense rituals ni dramatúrgies. Trobar-se sol és trobar-se ballant.
Trobar aquesta música és important. La música d’un o d’una. La música pròpia. No som res, no tenim més personalitat que la que aquesta música ens dóna. Aquesta música manté unida totes les coses diverses que som.
Escoltar-se un mateix. Trobar la pròpia música, una font inesgotable d’energia, una energia que no t’esgota, incansable, et regenera una vegada i una altra en un continu musical. És un mite, ho sé, el moviment perpetu, però si aconseguim la nostra pròpia música, la nostra pròpia font d’energia, per què hauríem de parar?
Compartir amb tots converses a ritme. Tots els nostres ritmes parlant, parlamentant uns amb uns altres, sense paraules, sense parla. Fluir amb zapateaos, mantras musicals propis, cossos que sonen. Aquesta és la idea, estendre aquests balls per la sala, estendre’ns com a ballarins. Una idea senzilla, al cap i a la fi, només ballar. Cossos que sonen. Buscar això, com sonen els cossos. El seu metall.
ISRAEL GALVÁN. **** Consulteu fitxa espectacle pàgina 13
Dijous 19, divendres 20 i dissabte 21
Foyer Mercat de les Flors | Accés lliure
Tapís de Teresa Lanceta
Cuadrados en la Palma
Hem parlat molt de Teresa Lanceta. Ni Patricia Caballero ni Israel Galván la coneixien però, no importava, van veure els seus tapissos i van imaginar els seus peus en aquelles catifes. Així comencem a ordir aquest Ciutat Fla.Co.Men. Mirant la trama espessa dels seus telers, intentant esbrinar la rica ordit, intentant sumar vivències que arribaven dels uns i els altres. Com es tractava de teixir veus i balls, l’exemple de Teresa Lanceta era molt preuat, valuós, exemplar. El que escriu aquestes breus línies, Pedro G. Romero, té pel treball de Teresa Lanceta una enorme consideració. No és que li agradin els seus tapissos, li encanten, literalment, fins al punt que es va posar a pensar en aquests fins a fondre’s amb les mateixes coses. L’ordit, la trama, l’entrecreuament són, en efecte, una forma de pensar que els tres -Patricia, Israel i Pedro- han fet seva. Aquests tapissos no són exactament coses, són formes-de-vida. Per això espero amb gràcia la trobada d’Israel Galván i de Patricia Caballero amb aquest tapís, amb la seva forma física i la seva textura (que és el seu text). I espero també que els dos saludin a Teresa Lanceta amb afecte i amistat.
TERESA LANCETA treballa en teixits i en vídeos. Ha exposat individualment al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) de Madrid, al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Université Le Mirail de Toulouse, a La Nau de València, a la Villa des Arts de Casablanca, i a col·lectives al Museo Gezhira d’El Cairo, la Lonja del Pescado d’Alacant i al Musée d’Angers. A Las Cigarreras, Cierre es la respuesta, un documental sobre les treballadores de la Fábrica de Tabacos d’ Alacant, recentment a How to (…) things that don’t exist, la 31a Bienal de Sâo Paulo. En preparació, Adiós al rombo a La Casa Encendida de Madrid i La Alhóndiga de Bilbao.
Dibuixos de Mónica Valenciano
Dibuixos
Els dibuixos de Mónica Valenciano són coreografies. Això és una obvietat, és clar. Però sabent això és més fàcil mirar-los i entendre’ls, veure la qualitat del seu traç, la rapidesa de les seves passes o com es demoren lents els cossos travessant el paper.
Són dibuixos amb gràcia. Alguns també ens fan riure però, sobretot, tenen la virtut de posar en qüestió el món que balla al nostre voltant.
Més informació a www.ciutatflamenco.com
Calendari
Dimecres 18
20h
La urdimbre Morente
Pedro G. Romero,
José Enrique Morente i
Israel Galván parlen, canten i ballen.
Dijous 19
19h
Inés Bacán
Infusión
Mónica Valenciano
Impregnaciones en la
Srta. Nieve y Guitarra
20.30h
Minako Seki
Equilibrio arcaico
21.30h
Máquinas y flamencas Raúl Cantizano,
Niño de Elche i
Alejandro Rojas-Marcos
Divendres 20
19h
El Junco, David
Palomar i Roberto Jaén
Compare o Los
Formalitos
20.30h
Natalia Jiménez
Práctica en la frontera
Caracafé
Dinamo
21.30h
Israel Galván
Fla.Co.Men
Amb epíleg d’El Güito
Soleá
Dissabte 21
20h
Uchi i Patricia
Caballero
Manomá
21h
Paloma Fantova i Sabu Porrina
Diálisis o corriente rusa
21.30h
Israel Galván
Fla.Co.Men
Amb epíleg de Cesc
Gelabert Soleá
Diumenge 22
D’11h a 18h
Trobada amb Israel
Galván
Com sonen els cossos?
Dijous 19, divendres 20 i dissabte 21
Laboratori amb Patricia Caballero
Exposició: Teresa Lanceta (Tapís) / Mónica Valenciano (Dibuixos)
Informació pràctica
Entrades
Compra anticipada:
Oficina Tiquet Rambles (La Rambla, 99) i www.mercatflors.cat
Compra no anticipada:
Taquilles del Mercat de les Flors una hora abans de cada espectacle
Lloc
Mercat de les Flors
C/Lleida, 59
08004 Barcelona
Més informació
www.ciutatflamenco.com www.mercatflors.cat
info@ciutatflamenco.com info@mercatflors.cat
facebook.com/ciutatflamenco publics@mercatflors.cat (abonats i grups)
twitter.com/ciutatflamenco facebook.com/mercatflors
www.tallerdemusics.com youtube.com/mercatflors
Tel. 93 443 43 46 (Taller de Músics) Tel. 93 256 26 00 (Mercat de les Flors)