Del 28 de març al 29 de juny de 2014
A inicis del segle XX, la creació urbanística del Paral·lel i la proliferació d’un teatre popular musical propi van ser factors clau per a l’articulació d’una cultura catalana de masses; entre 1864 i 1866, els Jardins del Passeig de Gràcia i l’eclosió del teatre en català gràcies al grup de dramaturgs encapçalats per Serafí Pitarra van ser determinants per explicar l’accelerada presència del català en la vida pública barcelonina, que tindrà el teatre com a principal focus d’oci. Segurament semblarà sorprenent que tota aquesta transformació tingués lloc en només tres anys, però les hemeroteques així ho demostren.
Per explicar l’evolució estètica de Pitarra –que sovint s’ha raonat fent la contraposició entre el pseudònim de «Pitarra» i el veritable nom de «Frederic Soler» com a etapes voluntàriament diferenciades a causa d’un gir ideològic– cal entendre sobretot l’afany titànic del dramaturg i empresari per satisfer contínuament un nou públic en català, el qual protagonitzarà així la construcció d’un nou sistema teatral en què la llengua pròpia passaria a ser predominant.
L’oblit a què va ser condemnat el llegat de Pitarra per una part de la cultura catalana que va renegar-ne amb massa lleugeresa, ha afavorit mirades esbiaixades a l’hora d’explicar el seu paper fundador dins del teatre català modern. L’exposició Pitarra 1864-1866 pretén fixar alguns aspectes encara imprecisos sobre la seva figura i donar noves claus de lectura que facilitin la comprensió d’un moment imprescindible per entendre la cultura catalana actual.
Exposició realitzada en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes