| Estrenem «Els Buonaparte», la nova comèdia de Ramon Madaula. Sílvia Munt dirigeix un repartiment estelar integrat per Pau Roca, David Bagés i Oriol Guinart L’obra se centra en una trobada íntima entre Napoleó Buonaparte i el seu germa Josep I després d’ocupar el tron d’Espanya i ens explica com de patètics i sublims que poden ser els grans homes L’espectacle es podrà veure al Teatre Akadèmia durant 4 úniques setmanes, del 20 de desembre al 14 de gener Fotografia: Pau Roca, David Bagés i Oriol Guinart © Sílvia Poch Els Buonaparte és el primer text de Ramon Madaula que dirigeix Sílvia Munt i està protagonitzada per Pau Roca (Napoleó Buonaparte), David Bagés(Josep I, «Pepe Botella») i Oriol Guinart (Rustam). L’obra ens transporta a la nit del 5 de novembre de 1808 en una casa pairal als afores de Vitòria, quan després d’envair la península Ibèrica i destronar els Borbons, Napoleó Bonaparte asseu en el tron d’Espanya i de les Índies el seu germà gran Josep I. Paula Bosch i Sebastià Brosa han dissenyat un espai que es mou entre la realitat de l’època (1808) i l’abstracció psicològica del personatge. La companyia compta amb Carlota Ricart (vestuari), Lluís Serra (il·luminació), Sergi Andrades (espai sonor), Jordi Vidal (coach vocal) i Concha Milla (ajudantia de direcció). L’obra es podrà veure del 20/12 al 14/01 i és la primera producció pròpia del Teatre Akadèmia que podrem veure aquesta temporada. El TAK ha afegit dos espectacles més a la seva programació: La agente literaria, de Sergio Vila-Sanjuán i amb direcció de Lina Lambert (producció pròpia, del 10 al 28 d’abril) i Paradise de Kae Tempest i dirigida per Moreno Bernardi (coproducció del Teatre Akadèmia i Lo Spazio, del 19 de juny al 7 de juliol). Recupera la roda de premsa (a partir de demà 12/12) Sinopsi Després d’envair la península Ibèrica i destronar els Borbons, Napoleó Bonaparte asseu en el tron d’Espanya i de les Índies el seu germà gran Josep. José I arriba a Madrid el 20 de juliol de 1808. El dia 29, nou dies més tard, la victòria de l’exèrcit espanyol a Bailèn, provoca revoltes contra el nou monarca que l’obliguen a fugir de Madrid. Josep es refugia amb la seva cort a Vitòria. Napoleó, assabentat de la fugida del seu germà, viatja de París a Vitòria per exigir-li el seu retorn immediat a Madrid. Els dos germans es troben la nit del 5 de novembre en una casa pairal als afores de Vitòria. Estaven sols, no hi va haver testimonis; però tot fa presagiar que va ser una nit de confessions, gelosies, disputes i malfiances. Sílvia Munt: «L’obra està construïda com un combat dialèctic esmolat i rigorós, on la història s’anirà escrivint, però per sota anirà apareixent, quasi com una gran farsa, tot allò que s’amaga: els desitjos, els complexos fraternals, les inseguretats, l’idealisme més pur barrejat amb la fragilitat més humana, convertint l’un i l’altre, en un cúmul de carències i de necessitats, escoltats per un servent que s’ho mira i interfereix amb sàvia supervivència.» Ramon Madaula: «De totes les relacions humanes per a mi la més complexa és la fraternal i crec que en el fons és la que més ens marca. Napoleó i Josep I es van passar una nit cridant, plorant, rient i bevent, però no hi va haver testimonis. Quan vaig saber això vaig posar-me a indagar i vaig inventar-me què es podien haver dit. Dos homes amb molt poder, però a la vegada germans que s’estimaven, s’odiaven i s’envejaven. Com tots els germans, vaja.» L’obra vista pels seus intèrprets Pau Roca (Napoleó) El que em fascina d’aquest text és com no pares d’aprendre. És una barbaritat com s’ha documentat en Ramon. També aprenem moments de la nostra històriamés recent. A més a més, aconsegueixes estimar els personatges per les seves febleses, per com es troben a faltar l’un a l’altre i per les enveges que suposo que sentim tots a vegades cap als nostres éssers estimats. David Bagés (Josep I) Josep Bonaparte, com sabem, va ser una peça important dins de la política històrica de l’estat espanyol, un dels seus reis encara que no fos volgut. Tot això ho he anat teixint amb les directrius de la Sílvia i les propostes que ofereix el text d’en Ramon per aconseguir que tot arribi a l’espectador d’una manera lògica i entenedora. Oriol Guinart (Rustam) La meravella de treballar amb la Sílvia és que ella s’ha fet milers de preguntes més que les que ens hem fet nosaltres i totes tenen resposta.Crec que el seu mapa mental ha creat una estructura que ens ha aportat totes eines perquè nosaltres circulem sobre aquest terreny inexplorat que era la partitura de l’obra. És exhaustiva, en el millor dels sentits.  Fotografia: Sílvia Munt © Sílvia Poch L’obra en paraules de la directora Com ja explicava Woody Alen a Match point, massa vegades la història i les històries, esdevenen per una successió de casualitats impossibles de controlar. Som producte de l’atzar i la necessitat, deia Jacques Monod, i individualment i col·lectivament no tenim més remei que acceptar-ho. A Espanya, l’any 1808, les cartes que van determinar la deriva de tot un país per a segles, es van jugar una nit a Vitòria en una intensa conversa entre dos germans i un mameluc. Napoleó Bonaparte i el seu germà Josep, llavors rei d’Espanya, es troben in extremis quan aquest fugia espaordit cap a França després de la derrota de Bailèn. Mai s’ha sabut exactament què es van dir, però el fet és que l’emperador va “convèncer” al seu germà de continuar amb l’àrdua empresa d’educar per la llibertat, la igualtat i la fraternitat a aquest país d’incultes esclafats per la religió i els Borbons. Però el destí és tossut i va durar el que va durar… Ens trobem doncs en una cambra d’hostal, on han localitzat una banyera per apaivagar els nervis de Napoleó. Rustam, el seu mameluc, que sempre l’acompanyava i li cobria quasi totes les necessitats, l’està omplint, i arriba “Pepe Botella”, Josep Bonaparte. Comença aquí un combat dialèctic esmolat i rigorós, on la història s’anirà escrivint, però per sota anirà apareixent, quasi com una gran farsa, tot allò que s’amaga: els desitjos, els complexos fraternals, les inseguretats, l’idealisme més pur barrejat amb la fragilitat més humana, convertint l’un i l’altre, en un cúmul de carències i de necessitats, escoltats per un servent que s’ho mira i interfereix amb sàvia supervivència. És una obra d’actors, de gran intensitat física i emocional on la intel·ligència anirà intentant obrir-se pas dintre dels imperatius gairebé vodevilescos de la situació. És una comèdia plena de les bones raons que amaguen les virtuts i els pecats més inconfessables. Un tros d’història que val la pena explicar, perquè com sempre el que ens interessa és saber com de patètics i sublims que poden ser els grans homes… Sílvia Munt | |