CANÇONS QUE ACABEN EN FADE OUT BECA ODISSEU 2022 LA COPLA DE WISCONSINI Edat recomanada 13 anys Durada 80 min Idioma Català i castellà Per què associem Rocío Jurado amb l’Espanya cañí i Alaska amb la contracultura dels vuitanta quan “la más grande” va cantar a l’empoderament i a la masturbació femenina, mentre que Olvido Gara fa anys que col·labora amb la ràdio de la Conferència Episcopal? Té a veure amb l’apropiació que va fer el franquisme de la cançó espanyola? Té a veure amb el model de dona que projecta cada artista i el públic al qual es dirigeix? Té a veure amb qüestions musicals, estètiques o de classe? Cançons que acaben en fade out intenta respondre aquestes preguntes des de l’escena, convertint una recerca musicològica en una conferència performativa amb mirada feminista, ànima folklòrica i música en directe. Una conferència performativa i cantada sobre feminisme i dissidència sexual en la música de la Transició espanyola. Un projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2022. Creació i interpretació: Cinta Moreno, Salvador S. Sánchez i Joel Moreno Codinachs Dramatúrgia: Salvador S. Sánchez Arranjaments: Joel Moreno Codinachs Suport a la direcció: Rocío Manzano Ajudant de dramatúrgia i direcció: Gonzalo Gómez Disseny de so: Damià Duran Disseny d’il·luminació: Belén Fernández Disseny de vestuari: Cinta Moreno Confecció de vestuari: Maria Albadalejoi Cinta Moreno Assessorament d’escenografia: Alberto Merino Muntatge escenografia: Laia Rodríguez Assessorament de moviment: Carmen Muñoz Fotografia cartell: Núria Gàmiz Maquillatge i perruqueria cartell: Sergio Chacón Producció executiva: La Copla de Wisconsin Agraïments: Gema Moraleda, Giandomenico Corvelli, Sierra Espinar, Laura Milazzo, Francesca Romana Degl’Innocenti, Cia Casa Real, Associació Cultural La Tramolla, Ana Celdrán, Ferran Jiménez, Teatre Tantarantana, Alexanndra García, Laura Roura i El Maldà. Una producció de La Copla de Wisconsin i Teatre Eòlia Projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2022 Si ens preguntem per la banda sonora de la Transició espanyola, és probable que moltes de nosaltres pensem en la música de «la movida madrileña»: des del punk-rock d’Alaska y Dinarama i Kaka de Luxe al tecno-pop de Mecano i Tino Casal, entre altres referents. Les cançons d’aquests grups estan associades a missatges més o menys explícits de transgressió, progressisme i llibertat. Pertanyen a un imaginari que s’allunya radicalment de la caspa, el puritanisme i els valors tradicionals vinculats a la música espanyola durant el franquisme. Però què passa amb la música d’altres artistes que també acaparaven les llistes d’èxits d’aquests anys, com Rocío Jurado, María Jiménez o Mari Trini? Aquestes figures de la cançó popular no proposen grans ruptures estètiques i musicals, sinó que, hereves de la copla, la balada romàntica i la cançó d’autor, van llaurar la seva trajectòria en camins que ja s’havien obert i conreat en dictadura. No obstant això, en l’àmbit temàtic i discursiu, moltes de les seves cançons vehiculen missatges protofeministes que no només van deixar una profunda empremta en el gran públic de l’època, sinó que, ara per ara, continuen sent reivindicades pel feminisme interseccional i la lluita LGTBIQ+. www.teatreolia.cat Projecte sensible amb la inclusió social i el medi ambient. | |