Carnestoltes és, sobretot, una festa guiada per la transgressió: durant una setmana els papers es capgiren, les normes es tornes més laxes i regna la disbauxa. Per carnaval es poden transgredir les normes de moltes maneres –amagar el rostre rere una màscara, publicar bans satírics, jugar a ser un altre a través d’una disfressa–, però també per mitjà de la gastronomia. Per això el menjar és el protagonista en tants moments de la festa: comença amb un gran berenar, el Dijous Gras, i acaba amb l’enterrament de la sardina i els darrers banquets.

D’aquí ve que el receptari tradicional sigui ben farcit de menges relacionades amb aquesta festa: botifarra d’ou, truita, coca de llardons, ranxo, greixoneres dolces, sardines… Però d’on prové tot aquest desfici pel menjar? Doncs del fet que antigament el carnaval era un moment de laxitud i disbauxa abans de l’austeritat de la Quaresma, que, per contra, era un període de purificació i abstinència marcat per la religió catòlica que dura set setmanes. Antigament,entre carnaval i Pasqua els creients feien ‘magre’ i seguien una estricta dieta en què la carn i els ous eren prohibits. Per això aquests dos productes són els reis de la dieta carnavalesca.

D’una altra banda, la Quaresma també s’identifica amb un seguit de menges. Durant totes aquestes setmanes el bacallà salat és el plat estrella i segurament per això es diu que a Catalunya hi ha més de cent receptes diferents per a cuinar-lo. Antigament, era un menjar barat i auster que s’associava amb la duresa de la Quaresma, però avui dia és molt apreciat a la nostra gastronomia. Un altre plat típic d’aquests dies són el bunyols; ara se’n poden trobar sempre a les pastisseries, però temps ha només en venien el dimecres i el divendres.