| Estrenem «Paradise», de Kae Tempest. Una proposta de teatre total amb una innovadora posada en escena de Moreno Bernardi. Paraula, veu i música es fusionen amb una estètica trencadora i multidisciplinària L’espectacle el defensen una companyia de nou intèrprets i un potent equip de dissenyadors encapçalat per dues personalitats de la moda d’avantguarda com Josep Abril i Alexis Ferrer Aquesta versió suposa la primera posada en escena de l’obra, després de l’estrena original al National Theatre de Londres  Maria Estela, Sara Palomo, David Flores, Albert Muntané, Roger Sahuquillo, Uri Guillem, Zúbel Arana, Núria Dalmau i Aina Serena © Marc Mampel Paradise és un projecte de Lo Spazio i el Moreno Ensemble project (MEp)interpretat per una companyia d’intèrprets multidisciplinaris: Zúbel Arana, Maria Estela, Núria Dalmau, Uri Guillem, Sara Palomo, Roger Sahuquillo, Aina Serena, Albert Muntané i David Flores (violí). La proposta de Bernardi disposa d’un equip format pel traductor Sadurní Vergés i els dissenyadors Martín Elena (multimèdia), Lluís Serra (il·luminació), Rocco.fx (so), Josep Abril (vestuari), Alexis Ferrer (caracterització), Valentina Falchi (joies) i Luca Catalano (disseny fotogràfic multimèdia). La peça és una producció del Teatre Akadèmia i Lo Spazio i es podrà veuredel 19 de juny al 7 de juliol (en paral·lel al concert que Kae Tempest oferirà el 5 de juliol dins del marc del Grec Festival Barcelona). Sinopsi Kae Tempest reimagina el mite de la llegenda grega de Filoctetes i fusiona temes antics amb sensibilitats modernes per a una potent exposició de camaraderia, lleialtat, traïció i manipulació. L’obra està localitzada a la costa, on el cor clàssic es redefineix com un grup de persones, incapaces de marxar, que viuen les seves vides en un càmping. Al costat oposat de la platja hi ha una cova on habita l’anteriorment soldat Filoctetes, portant una existència d’ermità, submergit en la seva amargor contra Odisseu i encara guarint les ferides de la seva última batalla, deu anys enrera. El “paradís” de Tempest és un oxímoron, una illa que ha estat devastada per la guerra civil i les torbonades. Ara serveix com a abocador per als presoners i residus no reciclables de tot el món. El «Paradise» de Moreno Bernardi Moreno Bernardi compon una dramatúrgia atemporal i sense especificar la geografia del lloc, i a través d’una estètica de l’abstracció dona valor absolut a la paraula i al seu fenomen teatral; el director construeix una posada en escena inspirada pel formalisme estètic de la bellesa per a allunyar-se del naturalisme, que en el cas del text de Kae Tempest enfocaria la història en un context precís, separant d’aquesta manera la possible empatia que el públic podria viure amb el text i els seus grans enunciats. Una original proposta escènica sobre el destí i l’aïllament, amb una mirada urgent i ardent cap a la masculinitat, la classe, el colonialisme i el consumisme. La dramatúrgia de Bernardi s’enfronta a la ferocitat elemental i la precisió formal de la tragèdia clàssica, per a extreure d’ella una cosa completament moderna i immediata; donant a la música i al cant el paper d’angoixa i presagi, a les veus la responsabilitat de recordar com la guerra converteix als éssers humans en màquines de matar i després els fa trossos, amb una composició musical i parlada ritualista, incontrolable i en contínua expansió. Moreno Bernardi: “El teatre és un lloc de visions. És un contenidor on hi caben molts llenguatges: disseny, moda, noves tecnologies, dansa, cant… No acostumo a treballar amb intèrprets normatius.” Pep Blay: “La música de Paradise és la veu, la paraula com un instrument. Forma part de la música tant el que es diu com el que es canta. Tot és música i tot és teatre.” L’obra en paraules del director “Veig Filoctetes com la persona imprescindible, malgrat estar en la solitud més absoluta contra la seva voluntat, és imprescindible la seva resistència que ha de passar pel dolor físic i el moral, pel dolor psíquic terrible de veure’s abandonada pels seus millors aliats i quedar-se sola embolicada en la seva pròpia solitud, desnonada per sempre, abandonada a la seva sort de malalta, pel dolor irrevocable en sentir-se traïda… I no pot cridar a ningú aquesta mateixa solitud I aquest mateix dolor… El dolor, llavors, com a metàfora de la vida tràgica de l’ésser humà; un Filoctetes que amb les seves porposa en dubte fins i tot als déus, indiferents al sofriment de l’ésser terrenal. Amb Paradise desenvolupo una reflexió sobre la lleialtat dels valors personals i l’èxit, i explorant els límits extrems de la condició humana: la cova de Lemnos i el símbol del sinistre, l’honestedat i l’autonomia humana, la noblesa, el penediment o la fractura interna de la virtut, l’engany… Proposo un Paradise amb poesia i musicalitat, paraula i so, a-temporalitat i un no-lloc on construir un teatre èpic i íntim, apassionant i desafiador. Es tracta de reinventar la teatralitat del mite grec que combina el fet antic i el que és nou al voltant de la supervivència, les ferides, la recuperació, el victimisme i la venjança, l’heroisme, el sacrifici i la traïció. Veig l’obra com un udol d’horror i dolor per tot allò que és brutal, injust, obscè i agonitzant en el món d’avui.” Moreno Bernardi  Moreno Bernardi © Marc Mampel Moreno Bernardi: “Cada vegada som més usuaris i menys ciutadans. Inclús en la nostra vida afectiva ens tracten com usuaris. D’alguna manera, tots som Filoctetes.” | |