| CARMEN de GEORGES BIZET PALAU DE LA MÚSICA CATALANA  22-07-2023 – 19h 04-08-2023 – 21h 13-08-2023 – 19h Compra les teves entrades aquí SINOPSI La nostra Carmen vol ser la crònica d’un homicidi, de l’assassinat violent d’una dona. Robada a la imatgeria de Luís Buñuel, la mise-en escène es nodreix del xerès agre dels tablaos de les Rambles i de la fragància de taronges i de mar que té el regust amarg de l’absenta dels prostíbuls de Barcelona, port de contraban i d’esclaus d’una misèria secular més intensa encara durant la dictadura del general Franco. | |
| FITXA ARTÍSTICA Xavier Puig, director musical Jaume Villanueva, director escènic Orquestra de cambra Terrassa 48 Quim Térmens, concertino Companyia estable de l’Òpera Popular de Barcelona NOTA DEL DIRECTOR ESCÈNIC La vaig matar perquè era meva. Crònica d’un crim de violència de gènere. Amarga i sinistra, exempta d’anacronismes que la puguin relegar a la condició de costumista, la nostra Carmen vol ser la crònica d’un homicidi, de l’assassinat violent d’una dona. Robada a la imatgeria de Luís Buñuel, la “mise-en escène” es nodreix del xerès agre dels “tablaos” de les Rambles i de la fragància de taronges i de mar que té el regust amarg de l’absenta dels prostíbuls de Barcelona, port de contraban i d’esclaus d’una misèria secular més intensa encara durant la dictadura del general Franco. La Barcelona més sòrdida dels anys seixanta és el dèdal on transiten una puta tenyida de ros, un torero ascendit a la categoria de Déu i un pobre guàrdia civil borratxo i ranquejant invàlid de guerra. Carmen i Escamillo són l’al·legoria involuntària i premonitòria de Manolete i Lupe Sino: el torero més gran de tots els temps i la seva experimentada amiga. Lupe Sino, una dona de passat inconfessable, injuriada públicament per la mare del torero i escarnida per l’opinió pública en general. A Lupe l’ajusticien mediàticament fins a convertir la seva vida en un nyap. La luxúria de l’aroma d’un cigar confon, tot sovint, el perfum acre de la sang del brau que agonitza agenollat “en el ruedo”. L’analogia entre els sentiments que l’assassinat de Carmen a mans de don José ha suscitat al llarg de la història i el linxament mediàtic al qual la premsa sotmetria Lupe Sino després de mort Manolete el 1947, resulta sorprenent i prodigiosa. Corroborant la moral imperant a l’època, la crònica de successos justificaria el crim titllant-lo de vindicatiu i merescut en considerar la condició moral de Carmen i l’animadversió general que suscitava el seu comportament, el seu hipotètic llibertinatge i la seva relació desclassada amb el conspicu matador. En aquesta concepció esperpèntica i dantesca, centrada en la tragèdia de la dona, la figura de don José i d’Escamillo ha de resultar ridículament insignificant. De no haver-los separat els avatars de la fortuna, Escamillo i Don José, haurien compartit sort i destí; són idèntica criatura: cara i creu de la mateixa moneda. Als anys quaranta els fills de l’Espanya profunda somniaven a ser toreros de rang. Els milions i milions d’adolescents que no aconseguien materialitzar la glòria, podien optar entre emigrar a l’estranger, si volien prosperar, o fer-se membres del cos de la Guardia Civil, fundada pel Duc d’Ahumada, el 1844 —pocs mesos abans que Merimée posés fi al manuscrit— precisament per mirar de foragitar els gitanos, contrabandistes i bandolers que habiten la partitura de Bizet . Carmen és una metàfora taurina de la lídia entre don José —»un napbuf que es troba gran perquè aconsegueix escopir molt lluny»— i le diable qui tente au paradís: Carmen cobejosa, intel·ligent i lliure al preu més alt, ruborosa com una Verge perfumada. Jaume Villanueva Director escènic |