El poeta i escriptor ofereix un recital dramatitzat que és també un homenatge a totes les mares. El Teatre Goya acollirà al seu escenari Dicen las madres, una obra d’Alejandro Palomas amb direcció escènica de Jordi González. Dicen las madres és un espectacle de poesia escenificat, a mig camí entre el recital i el muntatge teatral, en el qual, a través d’escrits curts, poemes, lectures íntimes i una conversa de tu a tu amb l’espectador, Alejandro Palomas (autor de La isla del aire) efectuarà un profund acte de sinceritat i parlarà sobre la relació amb la seva mare, en una proposta íntima, emotiva i directa, capaç d’interpel·lar-nos a tots nosaltres. «Perder a una madre es empezar a vivir de delante atrás. Es el desierto y es la libertad. Yo perdí la mía hace dos años y todavía la busco allí donde voy.» Dicen las madres, Alejandro Palomas Aquesta és una proposta elegant i valenta, on la sensibilitat de cada frase, de cada paraula, connectarà al públic amb la seva pròpia infantesa i amb un empàtic sentiment d’orfandat que, sense adonar-nos-en, tal i com li ha passat a l’autor, posarà en qüestió la nostra pròpia identitat. Amb una posada en escena sòbria i suggeridora, l’escenari es convertirà en una escletxa, una finestra on la paraula pura ens arrossegarà a un viatge, tendre i colpidor alhora, cap al cor de la relació entre mares i fills. Dicen las madres es representarà del 6 de maig al 3 de juny al Teatre Goya Sinopsi “Estan, encara que no les veiem”. És la intensitat. És un home, una butaca i un ram de flors. I Moon River amb la veu de Carla Bruni. La resta ho cobreix la foscor, perquè la resta és el dol i el dol és allò negre. En escena, l’home que acaba de perdre la mare s’asseu sota la llum fixa d’un far per compartir amb el públic l’amor que durant cinquanta anys ha unit mare i fill. L’orfandat, l’absència, la complicitat, l’enyorança… Entre poemes, que són petits retalls de llum sobre el que som tots quan la mort se’ns emporta a la nostra mare, l’home explica episodis commovedors de quan eren dos com si junts, el públic i ell, passessin les pàgines de l’àlbum familiar en què hi cap tot el que emociona i tota la veritat. Un homenatge no només a les mares, que ja són memòria, sinó als fills i filles que les viuen, les enyoren i les senten a prop, encara que no les tinguin. | |