Costumari Català, Joan Amades recopila diverses versions relacionades amb les llegendes que la cultura popular havia dedicat a santa Eulàlia. El text que podeu llegir a continuació està basat en el treball que l’any 1950 el folklorista va editar, només que, a fi d’agilitzar-ne la lectura, s’ha considerat oportú reescriure’l; això sí, intentant seguir de la manera més fidel possible bona part de les llegendes recollides per l’autor.
Santa Eulàlia és patrona i filla de la ciutat de Barcelona. Ara bé, l’imaginari col·lectiu explica que va néixer a la llavors allunyada vila de Sarrià, on hi havia una casa senyorial a tocar d’un indret anomenat desert, en el qual, amb el pas dels anys, es va construir una capella tot aprofitant materials de la casa on havia viscut. O potser no va anar ben bé així? Perquè una altra llegenda argumenta que era de Barcino. Els progenitors, en veure que els buscaven, ja que per aquells dies ser cristià no estava ben vist, consideraren encertat apartar la filla de les urpes de Dacià, que era un governant romà que tenia mala bava. Així que, a fi d’evitar afers peluts, els pares van dur la filla a una segona residència familiar, però, a la llarga, els esforços no van ser satisfactoris. Llàstima! Anirem descobrint el perquè.
Si una cosa distingia l’adolescent és que era de tarannà solidari. A totes hores els pobres trucaven a la porta de casa i conten que mai no se’n tornaven sense rebre almoina. Total, que tanta generositat va molestar els pares de la jove, que en més d’una ocasió es van veure obligats a haver d’aixecar-li la veu per mirar de deixar les coses clares. Així, un dia que l’aspirant a santa portava la falda del vestit plena de pa per donar a una pobra, el pare, ensumant-se la gesta, va aturar-la i amb aire imperiós li preguntà què portava al damunt. La donzella, esporuguida, li digué que hi duia flors. El pare, sorprès, contemplà que així era. Miracle! I és que, de miracles, santa Eulàlia en va fer uns quants, i això que només va viure tretze anys!
Una altra feta que es comenta és que vora l’habitatge familiar hi havia un pou amb aigua bona i fresca on el veïnat de la rodalia anava a poar. Un dia en què dues noietes s’hi aproparen a cercar el líquid, es trobaren amb el contratemps que s’havia eixugat. Temoroses, es ficaren les mans al cap perquè, com a tutor, tenien un home que a la mínima de canvi les castigava. Les noies, davant del temporal que els anava a caure, es van posar a plorar com unes magdalenes. I ves, el que són les coses, la donzella Eulàlia parà l’orella, s’apropà al pou i estengué un mantell sobre del brocal del qual brollà aigua, que amb comoditat aprofitaren les noietes per omplir cantirets. I ja en portem dos, de miracles!
Historietes relacionades amb aigües, n’hi ha més. Hi ha qui s’esplaia dient que a partir d’aquella època els corrents subterranis van sentir-se sotmesos a la voluntat de la santa amb tanta força que arribaren a formar un riu que alimentà els pous de la ciutat. Pescadors i gent de la mar ho coneixen i l’anomenen el riu de sota o el riu de santa Eulàlia. Poca broma, hi ha temporades que porta un corrent tan fort, que han d’anar amb compte a navegar. Les rebesàvies se’n servien molt, de l’aigua dels pous, ja que les fonts escassejaven a ciutat. És per això que, quan se’ls eixugava, invocaven santa Eulàlia perquè els fes revenir l’aigua, així com també els escurapous o poetaires la tenien com a advocada perquè tot rutllés com cal.
Tornant als afers relacionats amb la casa de la noieta, al costat hi havia un bosc frondós de xiprers. Un dia que s’hi passejava, se li aparegué un àngel, el qual li explicà que esdevindria santa i patrona de Barcelona. Per tal que quedés constància d’aquell comunicat, l’àngel va fer que els xiprers es transformessin en palmeres, fet força insòlit a les contrades, ja que en aquelles èpoques ningú n’havia vist plantades. De la feta hi ha qui opina que totes les d’avui són descendents d’aquelles, però, malauradament, el primerenc bosc de les palmeres es va perdre i, al seu lloc, hi ha uns arbres ufanosos al paratge conegut com a desert de Sarrià.
Una pregunta: quan l’emperador Dioclecià decretà la persecució sense treva dels cristians, quants anys tenia l’Eulàlia? Fàcil, tretze! Decidida com era, va anar a parlar davant el cònsol Dacià per exposar que ja n’hi havia prou, d’empaitar cristians. Dacià, fet una fera, la tancà a la presó situada a l’antic Call. Posats a descriure la garjola, aquesta era ubicada al carrer de la Volta de Santa Eulàlia i del Remei, on diuen que l’astre Sol, avergonyit per haver servit aquell racó de món com a presó, mai més hi ha volgut entrar. Convidada a la reflexió, la noia fou requerida perquè abandonés la fe cristiana i, en veure que no desdeia, que no baixava del ruc, va ser condemnada a patir tretze martiris, perquè tretze era el nombre d’anys que tenia. No falla, oi?
La descripció dels fets és empebrada. Pel que les llengües llargues expliquen, tot començà amb una tanda d’assots, de garfis i arpions fins a estripar les carns de la noia. Horrorós! Però en veure que no defallia, la posaren dempeus dintre d’un braser ardent de foc, pensant que així renunciaria a la religió, i, com que no ho feia, fins i tot li encengueren amb foc els pits. Escandalós! Enfadats de la poca eficàcia del pla, els responsables del tractament manaren als botxins que li freguessin nafres i ferides amb pedra tosca per, després, ruixar-la amb oli bullent i rematar la cosa amb banys de plom fos. Ja es veu, no? Tota una bogeria! Doncs van fer curt, perquè cap d’aquests martiris la pertorbava. Sulfurats per la resistència, els capitostos ordenaren tirar-la dins d’una bassa de calç viva perquè n’aprengués d’una vegada! No hi havia res a pelar, així que, ofuscats, optaren per ficar-la nua dintre d’una bóta en la qual hi havia gran quantitat de bocins de vidre trencat, pedres cantelludes i claus de puntes eriçades. Fa mal d’imaginar, eh que sí? Doncs s’hi van haver d’esforçar un pèl més, fent-la rodolar costa avall del carrer anomenat a partir de llavors Baixada de Santa Eulàlia, en record, òbviament, de les salvatges tortures.
Per cert, quantes vegades recull la llegenda que rodolà carreró avall? Tretze! Ara bé, la descripció de mals propòsits no acaba aquí. Malferida, la portaren en un corral ple de puces, on s’hi abonaren. De la vivència, la tradició popular escampà que les cuques en aquest període de l’any són més grosses que durant la resta de mesos del calendari. Ah, piquen, i amb fúria!, perquè diuen que són les puces de santa Eulàlia.
Més martiris! Amb calma i sense presses, passejant-la pels carrers de la ciutat tota nua, fou portada a suplici damunt d’una carreta de bous. L’objectiu era fer passar vergonya a la mossa, però el cel, tot i fer primer un bon dia, va compadir-se’n i es posà a nevar per cobrir la nuesa de la jove, vestida de borrallons de neu blanca i pura. Un altre miracle! Continuem?
En matèria carcellera, guiada per un àngel que va acompanyar-la, s’escapà dels barrots. La fugida poc agradà a les autoritats, que la cercaren fins a trobar-la i, a fi d’evitar reiterades fugides, no vacil·laren, li feren la feina! Sense embuts, segons la descripció el sacrifici consistí a clavar-la en una creu en forma d’X, ja que, penjada en aquesta posició, les autoritats creien que passaria vergonya. La tradició assenyala tres indrets diferents del municipi on santa Eulàlia fou clavada. La versió més argumentada parla del Pla de la Boqueria, on hi havia un dels portals de la ciutat, que precisament duia el seu nom. Una làpida instal·lada a l’alçada d’un balcó al xamfrà del Pla i el carrer de la Boqueria en recorda l’efemèride. Clar que, per crucificacions, hi ha qui diu que aquesta es dugué a terme a la plaça de l’Àngel. Com també qui defensa que sofrí el darrer martiri a la plaça del Pedró, raó per la qual hi ha en record un monument.
Segons explica una tradició, així que va tancar els ulls, de la boca en sortí l’ànima en forma de colom volant cap al cel. Hi ha, però, qui considera que fou un estol d’àngels, els que s’emportaren el cos camí dels núvols, com, també, una historieta resumeix que tan bon punt va finar, a la ciutat hi va haver una de les nevades més sonades que mai s’hagin vist, cosa que provocà que els soldats que la custodiaven toquessin el dos, de la rasca que feia! Aprofitant la fugida, els pares enterraren la filla i, quan la tropa en fou conscient, començaren a cercar els parents per saber on diantre l’havien sepultada. No en tragueren l’aigua clara, fet pel qual volgueren fer neteja selectiva de familiars; però, ja se sap, mai plou al gust de tothom, i aquesta vegada una tempesta de dimensions estratosfèriques els va fer aturar les intencions per després del xàfec.
Badaren, els pares fugiren per cames. Ah, dit això, cal afegir que, en record del martiri, mai neva per la diada del 12 de febrer a Barcelona. Estarà bé consultar les estadístiques meteorològiques de la ciutat, oi?
En un altre sentit, hi ha veus que apunten que, al dia següent de la crucifixió, uns cristians desclavaren el cos de la santa d’amagat per donar-li repòs en un lloc secret que no fou conegut fins temps relativament moderns al sepulcre a l’església de Santa Maria. Descoberta la troballa, els habitants de la ciutat van creure que el cos no podia estar en millor indret que a la Catedral, motiu pel qual fou organitzada una processó per traslladar les despulles des del temple de Santa Maria a la Seu. Quan això passà, les dimensions de la ciutat arribaven fins a la llavors anomenada plaça del Foment o del Blat, perquè s’hi feia mercat. Més enllà d’aquest espai no hi havia sinó ravals i, entre ells, l’església de Santa Maria o de les Arenes.
Per cert, es veu que quan l’urna que conduïa el cos de santa Eulàlia arribà al nivell del carrer de la Tapineria, el taüt va fer-se tan pesat que els portadors del fèretre es veieren impossibilitats de sostenir-lo. Van fer esforços però fou endebades, ja que el cos de la santa no seguia endavant. Les dotzenes de bisbes i magnats que l’acompanyaven van demanar a la gentada vinguda a processó que fessin oració conjunta per demanar al cel que els volgués treure del mal pas. Mentre tothom de genolls a terra clamava misericòrdia i ajut, baixà un àngel a la terra que, amb un dit estès, assenyalà de manera insistent un dels canonges de la Seu que havien intervingut en el trasllat. Capcot i avergonyit, confessà que havia pres un dit del peu de la santa per tal de tenir-ne una relíquia. Amb cerimònia fou oberta l’urna que contenia el cos per retornar-li a lloc el dit que li mancava. De la feta, el fèretre va fer-se lleuger i la processó seguí l’itinerari. Santa Eulàlia no va voler entrar a la ciutat sense ser sencera! Més tard, en el punt on va passar el miracle, va aixecar-se una columna a tall de monument, al cim del qual va posar-se la figura de l’àngel amb el braç estès i assenyalant amb el dit. El lloc va perdre el nom antic i va prendre el de plaça de l’Àngel. Déu n’hi do, no?