Josep Maria Subirachs i Sitjar (11 de març 1927 – 8 d´abril 2014) fou un escultor, pintor, gravador, escenògraf i crític d’art català.
Artista polifacètic, Subirachs destacà especialment en l’escultura, però també en altres tècniques com la pintura, el dibuix, el gravat, el cartell, el tapís, la il·lustració de llibres, el disseny de joies i l’encunyació de medalles. També realitzà nombroses escenografies per prestigiosos muntatges d’obres de teatre i ballet. Exercí de professor d’art i, en el terreny teòric i fou escriptor i col·laborador en revistes i diaris, crític d’art i conferenciant en universitats i acadèmies d’arreu del món. En la seva llarga trajectòria passà per diverses fases —noucentisme, expressionista, abstracte, nova figuració—, períodes gairebé sempre caracteritzats per les formes geomètriques, les línies rectes i anguloses, i les textures rugoses.
En la seva obra, Subirachs sintetitzà el mestratge tècnic i la puresa de materials i textures amb l’afany per comunicar i expressar un llenguatge simbòlic i transcendental, a través de la creació d’un univers propi de referents iconogràfics que fan de la seva producció un corpus personal i particular àmpliament reconegut a tot el món. Per l’escultor barceloní l’art era una forma de reivindicar la vida i la creació enfront de la mort i la destrucció.
Afirmà que:
« El fet decisiu que ens mostra la raó profunda del perquè existeix l’art és la consciència que els humans tenim de la mort. L’art, pel caràcter intemporal de l’obra i pel seu valor metafísic, és el que veritablement s’oposa a la mort. L’ésser humà, davant la tràgica informació que la vida té un límit, es rebel·la i inventa l’art per defensar-se de la desesperació, en un suprem esforç per lluitar amb honor en una batalla perduda per endavant »
Subirachs nasqué l’11 de març de 1927 a la ciutat de Barcelona al barri del Poblenou. Deixeble d’Enric Casanovas i ajudant d’Enric Monjo, passà d’un inicial noucentisme a un estil expressiu i esquemàtic, d’on derivà cap a l’abstracció.[4] Va ser l’escultor més representatiu de l’avantguardisme català de la postguerra, i la seva Evocació marinera, a la Barceloneta, va ser la primera escultura abstracta que s’instal·là en una via pública a Catalunya (1958-60).
Posteriorment reintroduí la figuració en la seva obra però amb un tractament anticonvencional, jugant amb la il·lusió de contraposar el positiu i el negatiu, amb freqüents cites a imatges mitològiques i sovint amb un erotisme evident. Ha fet tant escultures de format domèstic i medalles com grans monuments, a Barcelona, a Mèxic, a Seül i a moltes altres ciutats del món. Molt sovint ha concebut revestiments escultòrics aplicats a l’arquitectura.
Ha conreat també el gravat i la litografia -n’hi ha una bona col·lecció a la Biblioteca de Catalunya-, i especialment a la darrera etapa de la seva carrera s’ha centrat en la pintura, sempre dins el seu món conceptual personalíssim inconfusible.
Des de 1987 es dedica bàsicament a dissenyar i esculpir la Façana de la Passió del Temple Expiatori de la Sagrada Família de Barcelona, actualment el projecte escultòric més gran del món. Per aquest motiu visqué i treballà durant anys en un modest habitatge situat a l’interior del propi temple de la Sagrada Família, a imatge i semblança de l’habitatge d’Antoni Gaudí.
Al llarg de la seva carrera ha estat distingit com a membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, «Corresponding Member» de la Hispanic Society of America de Nova York, «Officier dans l’Ordre des Arts et des Lettres» de França, Personnalité de l’Année 1987, distinció internacional atorgada per la seva aportació al món de les Arts a París, l’any 1987 i membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Així mateix ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any 1982, la medalla de la Universitat Autònoma de Barcelona i la medalla d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Santa Isabel d’Hongria l’any 2003. Es preveu que durant el segon semestre de 2012 s’obri el Centre Cultural Caixa Penedès Espai Subirachs, al carrer princesa de Barcelona.
Obra artístca
Des de jove manifesta una vocació d’artista integral: pintor, gravador, escenògraf, escultor, conferenciant, crític d’art… sempre amb la vocació de l’arquitecte que li hagués agradat ésser.
Ha treballat en projectes per a països d’arreu del món, passant per diferents períodes: mediterrani, expressionista, abstracte, nova figuració…, períodes sempre caracteritzats per les formes geomètriques i les línies rectes. A Catalunya, a més a més de l’obra pública, té obra a diversos museus catalans, com el Museu de l’Empordà, el Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, el Museu Deu del Vendrell, el Museu Molí Paperer de Capellades o la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer.
Obres més importants
1957: Forma 212. Escultura als Jardins Mundet. És la primera obra abstracta col·locada en un lloc semipúblic de Barcelona.
1969: Homenatge a Barcelona, als Jardins del Mirador de l’Alcalde, Montjuïc, Barcelona.
1969: Façanes de l’edifici «novíssim» de l’Ajuntament de Barcelona.
1983: Olimp. Monument a les Olimpíades, a la seu del COI, Lausana (Suïssa).
1984: Monument a Pau Casals, Barri Marítim de Sant Salvador, Vendrell.
Des de 1987: Façana de la Passió del Temple de la Sagrada Família de Barcelona.
1989: Monument Unió d’Orient i Occident, Seül (Corea del Sud).
1991: Monument al President Macià a la Plaça Catalunya, Barcelona.
1993: Fris Iris de la Plaça de Colón, Madrid.
Premis
Primer premi d’escultura al Segon Saló del Jazz de Barcelona (1953).
Medalla de bronze a la Segona Biennal d’Alexandria, Egipte (1957).
Gran Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona (1958).
Premi Julio González de la Cambra Barcelonina d’Art (1958).
1r Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot (1966).
1r Premi Internacional Sant Martí d’Or (1971).
Premi de la crítica a la millor exposició de l’any (1973).
Premi de la crítica a la millor exposició de l’any (1974).
Premio Sparo de l’Agrupació Catalana d’Entitats Artístiques (1988).
Premi Correu de l’Art al «millor artista en l’especialitat d’escultura», Madrid (1993).
Medalla d’Or del Fons Internacional de Pintura de Barcelona (1996).
Nomenat «Artista català viu més important del segle XX» segons enquesta realitzada pel diari La Vanguardia, Catalunya Ràdio i Enciclopèdia Catalana (1997).
medalla d’or al mèrit artístic, Ajuntament de Barcelona (2011).[8]
Articles
Paisatge després de la batalla. Sabadell. 1991. Revista Quadern, número 77, pàgina 223.
París fi de secle. Sabadell. 1991. Revista Quadern, número 78, pàgina 271.
Barcelona entre el seny i la rauxa. Sabadell: 1991. Revista Quadern, número 79, pàgina 297.
Barreres arquitectòniques. Sabadell: 1991. Revista Quadern, número 81, pàgina 401.
Gaudir Gaudí. Sabadell: 1991. Revista Quadern, número 80, pàgina 445.
Catalunya a Francesc Macià. Sabadell. 1992. Revista Quadern, número 84, pàgines 76-77.
A Marilyn, in memòriam. Sabadell. 1992. Revista Quadern, número 85, pàgines 103.
Un detall de la façana de Ponent. Sabadell. 1992. Revista Quadern, número 87, pàgines 139.
Gaudí, arquitecte. Sabadell: 1993. Revista Quadern, número 89, pàgina 186.
La Torre de Collserola. Sabadell: 1993. Revista Quadern, número 90, pàgina 235.
En el centenari de Frederic Marés. Sabadell: 1993. Revista Quadern, número 92, pàgines 266-267.
L’equivocació de Goya. Sabadell: 1995. Revista Quadern, número 100, pàgines 604-605.
La imaginació i la creativitat. Sabadell: 1996. Revista Quadern, número 108, pàgines 360-361.
Reconeixements
En honor seu s’anomenà l’asteroide (134124) Subirachs, descobert el 2 de gener de 2005 a Begues.