Antoni Tàpies i Puig
Antoni Tàpies i Puig, marquès de Tàpies (Barcelona, 13 de desembre de 1923 – ídem, 6 de febrer de 2012)[fou un pintor, escultor i teòric de l’art català.
Fou un dels principals exponents a escala mundial de l’informalisme, i està considerat com un dels artistes catalans més destacats del segle XX. L’obra de l’artista barceloní gaudeix d’un centre d’estudi i conservació a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.
De formació autodidàctica, Tàpies va crear un estil propi dins l’art d’avantguarda del segle XX, en el que es combinen la tradició i la innovació dins d’un estil abstracte però ple de simbolisme, donant una gran rellevància al substrat material de l’obra.
Cal destacar el marcat sentit espiritual que inspira la seva obra, on el suport material transcendeix el seu estat per analitzar d’una manera profunda la condició humana.
L’obra de Tàpies ha tingut una gran valoració en l’àmbit internacional, essent exposada als més prestigiosos museus del món. Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos premis i distincions, entre els que cal destacar el Premi de la Fundació Wolf de les Arts (1981), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Príncep d’Astúries de les Arts (1990), la Medalla Picasso de la UNESCO (1993) i el Premi Velázquez d’Arts Plàstiques (2003). Com a reconeixement a la seva trajectòria artística el rei Joan Carles I li va atorgar el 9 d’abril de 2010 el títol de marquès de Tàpies.
« L’obra d’Antoni Tàpies està dins de la tradició d’aquestes explosions que de tant en tant es produeixen al nostre país i que commouen tantes coses mortes. És autènticament barcelonina amb irradiació universal. Per això mereix tota la meva admiració.
— Joan Miró
Tàpies fou fill de l’advocat Josep Tàpies i Mestres i de Maria Puig i Guerra, filla d’una família de polítics catalanistes. Fou alumne del Col·legi Alemany de Barcelona, i de 1939 a 1943 acabà el batxillerat a l’Escola Pia de Balmes.
Durant la infància de l’artista, la professió del seu pare i les relacions de la seva família materna amb membres de la vida política catalana propiciaren un ambient liberal. Tàpies sempre remarcà que la confrontació entre l’anticlericalisme del seu pare i el catolicisme ortodox de la seva mare el conduïren a la recerca personal d’una nova espiritualitat, que trobà en les filosofies i religions orientals, principalment el budisme zen.
Segons confesà, la seva vocació artística despertà amb un número de Nadal de la revista D’Ací i d’Allà de 1934, que presentava un extens panorama de l’art modern internacional. Un dels fets que marcaren la seva vida fou la seva convalescència a causa de la tisi que patí a 18 anys, circumstància que li va fer replantejar-se el sentit de la seva vida, així com el de la seva vocació, ja que durant la seva recuperació es dedicà intensament al dibuix.
Els estats febrils que patí li provocaren freqüents al·lucinacions que van ser primordials per al desenvolupament de la seva obra. Durant la seva estança al sanatori de Puig d’Olena (1942-1943) es refugià en la música i la literatura (Ibsen, Nietzsche, Thomas Mann), i realitzà còpies de Van Gogh i Picasso.
Compaginà els seus estudis de dret a la Universitat de Barcelona, estudis que havia iniciat el 1943, amb la seva passió per l’art. Finalment, el 1946, es decantà per la pintura i abandonà els estudis. De formació autodidacta, tan sols estudià durant poc temps a l’acadèmia de Nolasc Valls. El 1946 instal·là a Barcelona el seu primer estudi de pintura.
El 1948 fou un dels fundadors de la revista i del moviment coneguts com a Dau al Set, relacionat amb el surrealisme i el dadaisme. El líder d’aquest moviment fou el poeta català Joan Brossa i, amb Tàpies, també van figurar Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats, Joan Ponç, Arnau Puig i posteriorment Juan-Eduardo Cirlot. La revista perdurà fins a l’any 1956, però Tàpies, que ja havia marxat a París, ja només hi col·laborà de forma escadussera i el grup com a tal es pot considerar dissolt el 1951.
Les primeres obres de Tàpies s’emmarquen dins del surrealisme i de la figuració (període que hom té tendència a ocultar), però aviat canvià d’estil i es convertí en un dels principals exponents de l’informalisme. Representant de la denominada «pintura matèrica», Tàpies utilitzà per les seves obres materials que no estan considerats com a artístics, sinó més aviat de reciclatge o de rebuig, com poden ser cordes, paper o pols de marbre.
El 1948 exposà per primera vegada la seva obra al I Saló d’Octubre de Barcelona, mostrant dos treballs de 1947: Pintura i Encolat. Aqueix any conegué Joan Miró, un dels seus artistes més admirats.
El 1949 participà en l’exposició Un aspecte de la jove pintura catalana a l’Institut Francès de Barcelona, on el veié Eugeni d’Ors, que l’invità al VII Saló dels Onze, a Madrid (1950).[11] El 1950 féu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes de Barcelona, on tornà a exposar el 1952. Becat per l’Institut Francès, viatjà a París (1950), i aconseguí exposar al concurs internacional Carnegie de Pittsburgh; on coneixeria a Picasso.
També el 1950 fou seleccionat per representar Espanya a la Biennal de Venècia, on participà diverses vegades.
El 1953 exposà a Chicago i Madrid. Aqueix mateix any la marxant Martha Jackson li organitzà una exposició a Nova York, donant-lo a conèixer als Estats Units. També el 1953 guanyà el primer premi del Saló del Jazz de Barcelona, i conegué al crític Michel Tapié, assessor de la Galeria Stadler de París, on exposà el 1956 per primera vegada i, posteriorment, diversos cops més.
L’any 1954 es casà amb Teresa Barba i Fàbregas, amb la que va tenir tres fills: Antoni, Miquel i Clara.
El 1955 fundà el grup Taüll, junt amb Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats, Josep Guinovart, Marc Aleu, Jordi Mercadé i Jaume Muxart.
Aqueix any fou premiat a la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona, i exposà a Estocolm amb Tharrats, sent presentats per Salvador Dalí. El 1958 tingué una sala especial a la Biennal de Venècia, i guanyà el primer premi Carnegie i el Premi UNESCO.
El 1960 participà en l’exposició New Spanish Painting and Sculpture al MOMA de Nova York]
Des de llavors féu exposicions a Barcelona, Nova York, Washington, París, Berna, Munic, Bilbao, Buenos Aires, Hannover, Caracas, Zürich, Roma, Sankt Gallen, Colònia, Kassel, Londres, Madrid, Canes, etc., i rebé premis a Tòquio (1960), Nova York (1964) i Menton (1966). El 1967 entrà en l’òrbita del marxant Aimé Maeght i exposà en el Musée d’Art Moderne de París (1973), Nova York (1975) i en la Fundació Maeght (1976).
En la dècada del 1970 la seva obra adquirí un caire polític més elevat, de reivindicació catalanista i d’oposició al règim franquista, generalment amb paraules i signes sobre els quadres, com les quatre barres de la bandera catalana (L’esperit català, 1971). Aqueix activisme li portà igualment a accions com el tancament al convent dels Caputxins de Sarrià per constituir un sindicat democràtic d’estudiants (1966) o la marxa a Montserrat en protesta pel procés de Burgos (1970), per la que fou empresonat durant un curt espai de temps.
Des de llavors realitzà nombroses exposicions personals o de caràcter antològic: Tòquio, 1976; Nova York, 1977; Roma, 1980; Amsterdam, 1980; Madrid, 1980; Venècia, 1982; Milà, 1985; Viena, 1986; Brussel·les, 1986; MNCARS, Madrid, 2000); Pavelló Micovna del Jardí Reial de Praga, 1991; MOMA, Nova York, 1992; Museu Guggenheim, Nova York, 1995; Kirin Art Space Harajuku, Tokio, 1996; Centro per l’Arte Contemporanea Luigi Pecci, Prato, 1997.[16] L’obra d’Antoni Tàpies s’ha exposat als principals museus d’art modern del món. A més de ser nomenat doctor honoris causa per diverses universitats, Tàpies fou guardonat amb diversos premis, entre ells, el 1981 el Premi de la Fundació Wolf de les Arts; el 1983, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya; i, el 1990, el Premi Príncep d’Astúries de les Arts.
El 1990 obrí les portes al públic la Fundació Antoni Tàpies, institució creada pel mateix artista per potenciar l’art contemporani, situada a l’edifici de l’antiga Editorial Montaner i Simón, obra modernista de Lluís Domènech i Montaner. La Fundació té, a més, la funció de museu, comptant entre els seus fons amb gran quantitat d’obres donades per l’artista, i compta tanmateix amb una biblioteca i un auditori.
Autor també d’escenografies (Or i sal, de Joan Brossa, 1961) i il·lustracions per llibres, principalment de Brossa (El pa a la barca, 1963; Fregoli, 1969; Nocturn matinal, 1970; Poems from the Catalan, 1973; Ú no és ningú,1979), es va dedicar igualment al cartellisme, realitzant el 1984 una exposició amb la seva principal obra cartellística, així com a la producció gràfica: gravats, litografies, serigrafies, etc. L’any 2002 realitzà el cartell per les festes de la Mercè de Barcelona.
Com a teòric de l’art, Tàpies publicà articles a Destino, Serra d’Or, La Vanguardia, Avui, etc., la majoria recopilats als llibres La pràctica de l’art (1970), L’art contra l’estètica (1974), La realitat com a art (1982) i Per un art modern i progressista (1985), així com l’autobiografia Memòria personal (1977). En les seves obres atacà tant l’art tradicional com l’extrema avantguarda de l’art conceptual.
Amb la transició al segle XXI Tàpies no va deixar de rebre nombrosos reconeixements tant a escala nacional com internacional, organitzant-se exposicions retrospectives de la seva obra als millors museus i galeries del món. El 2003, en ocasió del seu vuitantè aniversari, se celebrà una retrospectiva amb les seves millors obres a la Fundació Antoni Tàpies, amb assistència del públic en una jornada de portes obertes. Tanmateix, el 2004, al MACBA de Barcelona s’organitzà un homenatge a la seva figura, amb una gran exposició formada per 150 obres realitzades des dels anys 1940 fins a l’actualitat, comptant amb pintures, escultures, dibuixos i diverses creacions del genial artista.
Entre els seus últims actes públics cal destacar, l’any 2005, la seva col·laboració amb José Saramago en defensa del grup pacifista basc Elkarri, o la donació el mateix any de la seva obra 7 de novembre al Parlament de Catalunya amb motiu del 25 aniversari de la restauració del mateix.
L’octubre de 2007, cedí una obra original seva a la campanya contra el tancament de les emissions de TV3 a València perquè es venguessin les seves reproduccions a deu euros i així sufragar la multa imposta a ACPV per part de la Generalitat Valenciana. El mateix any deixà un missatge a la Caixa de les Lletres de l’Institut Cervantes que no s’obrirà fins al 2022.
Morí el 6 de febrer de 2012 a Barcelona a l’edat de 88 anys
De formació pràcticament autodidacta en el terreny artístic, Tàpies fou amb tot un home de gran cultura, amant de la filosofia (Friedrich Wilhelm Nietzsche), la literatura (Fiódor Dostoievski) i la música (Richard Wagner). Va ser un gran defensor de la cultura catalana, de la que va estar profundament imbuït: fou un gran admirador de l’escritor místic Ramon Llull (del que realitzà un llibre de gravats entre 1973 i 1985), així com del Romànic català i l’arquitectura modernista d’Antoni Gaudí. Tanmateix, fou un enamorat de l’art i la filosofia orientals, que com Tàpies dilueixen la frontera entre matèria i esperit, entre l’home i la naturalesa. Influït pel budisme, mostrà a la seva obra com el dolor, tant físic com espiritual, és quelcom inherent a la vida.
La iniciació de Tàpies en l’art fou a través de dibuixos de to realista, principalment retrats de familiars i amics. La seva primera presa de contacte amb l’art d’avantguarda de l’època el portà a adscriure’s a un surrealisme de to màgic influenciat per artistes com Joan Miró, Paul Klee i Max Ernst, estil que cristal·litzà en la seva etapa de Dau al Set.
Dau al Set fou un moviment influït principalment pel dadaisme i el surrealisme, però que també es nodrí de múltiples fonts literàries, filosòfiques i musicals: redescobriren al místic mallorquí Ramon Llull, a la música de Wagner, Arnold Schönberg i el jazz, a l’obra artística de Gaudí i literària de Poe i Stéphane Mallarmé, a la filosofia de Nietzsche i l’existencialisme alemany, a la psicologia de Sigmund Freud i Carl Gustav Jung, etc. La seva pintura fou figurativa, amb un marcat component màgico-fantàstic, així com un caràcter metafísic, de preocupació pel destí de l’home.
Després del seu pas per Dau al Set, el 1951 va començar una fase d’abstracció geomètrica, passant el 1953 a l’informalisme: el 1951 viatjà a París, on va conèixer les noves corrents europees, així com les noves tècniques pictòriques (dripping, grattage, etc.); i contactà amb artistes informalistes com Jean Fautrier o Jean Dubuffet. L’informalisme fou un moviment sorgit després de la Segona Guerra Mundial, que mostrà l’empremta deixada pel conflicte bèl·lic en una concepció pessimista de l’home, influenciada per la filosofia existencialista. Artísticament, els orígens de l’informalisme es poden rastrejar en l’abstracció de Vasili Kandinski o en els experiments realitzats amb diversos materials pel dadaisme. L’informalisme cerca a més la interrelació amb l’espectador, dins del concepte d'»obra oberta» expressat pel teòric italià Umberto Eco.
Dins de l’informalisme, Tàpies se situà dins de l’anomenada «pintura matèrica», també coneguda com a «art brut», que es caracteritza per la mixtificació tècnica i l’ús de materials heterogenis, moltes vegades de rebuig o de reciclatge, barrejats amb els materials tradicionals de l’art cercant un nou llenguatge d’expressió artística. Els principals exponents de la pintura matèrica foren, a més de Tàpies, els francesos Fautrier i Dubuffet i l’espanyol Manolo Millares. L’informalisme matèric fou des dels anys 1950 el principal mitjà d’expressió de Tàpies.
Les obres més característiques de Tàpies són les que aplica la seva mixtura de diversos materials en composicions que adquireixen la consistència de murs o parets, a les que afegia diversos elements distintius a través de signes que emfatitzen el caràcter comunicatiu de l’obra, semblant l’art popular del «graffiti». Aquesta consistència de mur sempre va atreure Tàpies, al qual a més li agradava relacionar el seu estil amb l’etimologia del seu propi cognom:
« «El mur és una imatge que vaig trobar una mica per sorpresa. Fou després d’unes sessions de pintura en les que em barallava tant amb el material plàstic que utilitzava i l’omplia de tal quantitat d’esgarrapades que, de sobte, el quadre canvià, donà un salt qualitatiu, i es transformà en una superfície quieta i tranquil·la. Em vaig trobar amb que havia pintat una paret, un mur, el qual es relacionava a la vegada amb el meu nom». »
Tanmateix, té una primordial significació en l’obra de Tàpies el caràcter iconogràfic que afegeix a les seves realitzacions a través de distints signes com creus, llunes, asteriscs, lletres, números, figures geomètriques, etc.
Per Tàpies aquests elements tenien una significació al·legòrica relativa al món interior de l’artista, evocant temes tan transcendentals com la vida i la mort, o com la soledat, la incomunicació o la sexualitat. Cada element té el seu significat concret: quant a les lletres, A i T són per les inicials del seu nom o per Antoni i Teresa –la seva dona–; la X com a misteri, incògnita, o com a forma de tatxar quelcom; la M l’explica de la següent manera:
« «Tots tenim una M dibuixada a les línies del palmell de la mà, el qual remet a la mort, i al peu hi ha unes arrugues en forma de S; tot combinat era Mort Segura». »
Altre traç distintiu en Tàpies fou l’austeritat cromàtica, generalment es movia en gammes de colors austers, freds, terrosos, com l’ocre, marró, gris, beix o negre.
L’artista ens donà la seva pròpia explicació:
« «Si he arribat a fer quadres tan sols amb gris, és en part per la reacció que tingué enfront al colorisme que caracteritzava l’art de la generació anterior a la meva, una pintura que s’hi feien servir molt els colors primaris. El fet d’estar rodejat contínuament per l’impacte de la publicitat i les senyalitzacions característiques de la nostra societat també em portà a cercar un color més interioritzat, el que podria definir-se com la penombra, la llum dels somnis i del nostre món interior. El color marró es relaciona amb una filosofia molt lligada al franciscanisme, amb l’hàbit dels frares franciscans. Hi ha una tendència a cercar el que diuen els colors alegres: el vermell, el groc; però en canvi per mi, els colors grisos o marrons són més interiors, estan més relacionats amb el món filosòfic» »
En la seva obra Tàpies reflectí una gran preocupació pels problemes de l’ésser humà: la malaltia, la mort, la soledat, el dolor o el sexe. Tàpies ens donà una nova visió de la realitat més senzilla i quotidiana, enaltint-la a cotes de veritable espiritualitat. La concepció vital de Tàpies es nodrí de la filosofia existencialista, que remarca la condició material i mortal de l’home, l’angúnia de l’existència de la qual parlava Sartre; la soledat, la malaltia, la pobresa que percebem en Tàpies la trobem també en l’obra de Samuel Beckett o Eugène Ionesco. L’existencialisme assenyala el destí tràgic de l’home, però també reivindica la seva llibertat, la importància de l’individu, la seva capacitat d’acció enfront de la vida; així, Tàpies pretengué amb el seu art fer-nos reflexionar sobre la nostra pròpia existència:
« «Penso que una obra d’art tindria de deixar perplex l’espectador, fer-lo meditar sobre el sentit de la vida» »
Als anys 1970, influenciat pel pop-art, començà a fer servir objectes més sòlids en les seves obres, com parts de mobles. Amb tot, la utilització d’elements quotidians en l’obra de Tàpies no tenia el mateix objectiu que en el pop-art, on eren utilitzats per fer una banalització de la societat de consum i els mitjans de comunicació de masses; en canvi, en Tàpies sempre estigué present el substrat espiritual, la significació dels elements senzills com evocadors d’un major ordre universal.
Se sol considerar Tàpies com a precursor de l’Arte Povera, en la seva utilització de materials pobres i de rebuig, encara que novament cal remarcar la diferència conceptual de tots dos estils.
En la seva obra més característica dins de l’informalisme matèric, Tàpies utilitzà tècniques que barrejaven els pigments tradicionals de l’art amb materials como sorra, roba, palla, etc. amb predomini del collage i l’assemblage, i una textura propera al baix-relleu.
Tàpies definia la seva tècnica com a «mixta»: pintava sobre tela, en formats mitjans, en posició horitzontal, disposant una capa homogènia de pintura monocromàtica, sobre la que aplicava la «mixtura», barreja de pols de marbre triturat, aglutinant, pigment i oli, aplicat amb espàtula o amb les seves pròpies mans.
Quan estava quasi sec feia un grattage amb tela d’arpillera, aplicada sobre la superfície; quan estava adherida, l’arrencava, creant una estructura de relleu, amb zones esquinçades, esgarrapades o àdhuc foradades, que contrastaven amb els cúmuls i densitats matèriques d’altres zones del quadre. A continuació, feia un nou grattage amb diversos estris (punxó, ganivet, estisores, pinzell). Finalment, afegia signes (creus, llunes, asteriscs, lletres, números, etc.), en composicions que recorden el graffiti, així com taques, aplicades mitjançant el dripping.
No afegia elements de fixació, pel que les obres es degradaven ràpidament –la mixtura és bastant efímera–; amb tot, Tàpies defensava la descomposició, com a pèrdua de la idea de l’eternitat de l’art, li agradava que les seves obres reflecteixin la sensació del pas del temps. A això contribuïen també les seves pròpies empremtes a l’obra, les incisions que practicava, que per ell eren un reflex de la naturalesa.
L’esperit català (1971), mostrat durant l’acte institucional conjunt de la Generalitat i el Parlament de Catalunya al Parc de la Ciutadella el 2012
Els inicis de Tàpies van ser en el terreny del dibuix, generalment en tinta xinesa, dedicant-se principalment al retrat, generalment de familiars i amics, de gran realisme: Josep Gudiol, Antoni Puigvert, Pere Mir i Martorell, Autoretrat (1944).1
Es començà a interessar per tècniques innovadores, i començà a deixar les seves empremtes en l’obra: Zoom (1946), retrat invertit, en forma de sol, amb un to groc influït en Van Gogh i un blanc d’Espanya molt pur, donant una forta lluminositat.
Cap a 1947 realitzà dibuixos més fluids, amb influència de Matisse. Més tard començà la seva obra ja autènticament personal, amb materials espessos i pinzellades curtes i separades, amb un aire primitiu i expressionista, amb una temàtica màgica i panteista (Tríptic, 1948).
Durant l’etapa de Dau al Set, Tàpies s’emmarcà en un surrealisme màgic figuratiu, amb influència de Joan Miró, Paul Klee i Max Ernst: Driades, nimfes i harpies (1950), ambient nocturn, amb influència d’Henri Rousseau en la vegetació; El gat, amb influència de Klee, forts clarobscurs, món fantàstic, irreal, colors foscos; El dolor de Brunhilde, amb influència de l’expressionisme alemany en els contrastos de color, llum i ombra.
Finalment, després del seu pas per Dau al Set, el 1951 començà una fase d’abstracció geomètrica, passant el 1953 a l’informalisme de tendència matèrica que seria característic de la seva obra. Les seves realitzacions van adquirir una densitat més gruixuda, amb empastaments molt densos, incorporant el grattage, que solia efectuar amb el pinzell invertit, creant relleu. També realitzà collages amb paper de diari o cartolina, i materials reciclats o àdhuc detrítics, mostrant la influència de Kurt Schwitters (Collage de creus, 1947; Collage de cordes i arròs). Els seus colors típics eren foscos: castany, ocre, beige, marró, negre; el blanc sol ser «brut», barrejat amb tons foscos. Tan sols esporàdicament s’esplaià en colors vibrants, com el vermell (Vermell i negre amb zones arrencades, 1963-1965) i el blau (Blau i dues creus, 1980).
Entre 1955 i 1960 va tenir el seu període més radicalment matèric, amb un estil auster, amb colors neutres, de la terra (castany, beix, gris), i profusió de signes: creu, T (de Tàpies), creu en aspa (X), 4 (pels quatre elements i els quatre punts cardinals, com a símbol de la terra), etc.: Gran pintura grisa (1956), Gran oval (1956), Oval blanc (1957), Pintura en forma de T (1960).
També és important en l’obra de Tàpies la presència del cos humà, generalment en parts separades, de formes esquemàtiques, molts cops amb aparença de deterioració, el cos apareix esquinçat, agredit, foradat.
Així ho podem percebre en El foc interior (1953), tors humà en forma de tela d’arpillera descomposta per cremades; Relleu ocre i rosa (1965), figura femenina agenollada; Matèria en forma d’axil·la (1968), en què a la figura d’un tors mostrant l’axil·la afegeix cabells reals; Crani blanc (1981) evoca les «vanitas» del barroc espanyol, el recordatori de la caducitat de la vida; Cos (1986) reflecteix una figura jaient, evocadora de la mort –el que s’accentua per la paraula Tartaros, l’infern grec–; Dies d’Aigua I (1987), un cos que se submergeix en onades de pintura grisa, evocant la llegenda d’Hero i Leandre.
Altra de les característiques de Tàpies és la seva profusa utilització dels més diversos objectes dins de les seves obres: Capsa de cordills (1946) ja anticipava aquesta tendència, amb una capsa plena de cordills disposats de forma radial que recorden una cabellera; Porta metàl·lica i violí (1956) és una curiosa composició dels dos elements citats, aparentment antitètics, un pel seu caràcter prosaic i altre per la seva elevada connotació artística i intel·lectual; Palla premsada amb X (1969), per Tàpies la palla evoca el renaixement de la vida, la seva vinculació amb els mites solars; Coixí i ampolla (1970), nova conjunció de dos objectes dispars, pretén contraposar un coixí de refinat gust burgès amb una simple ampolla de vidre d’aire quasi proletari.
També són importants en Tàpies les figures geomètriques, potser influïdes pel Romànic català o l’art primitiu i oriental[36]: Oval blanc (1957), cercle com a símbol solar i de perfecció i eternitat; Matèria plegada (1981), llenç semblant al sudari de Crist, amb certes reminiscències que recorden a Zurbarán, pintor admirat per Tàpies; L’escala (1974), com a símbol d’ascensió, inspirat en obres de Miró com Gos lladrant a la lluna o Carnaval de l’Arlequí.
Encara que l’evolució de l’obra tapiana va ser uniforme des dels seus inicis en l’informalisme, amb el pas del temps es van produir subtils diferències tant en tècniques com en continguts: entre 1963 i 1968 rebé certa influència del pop-art, en el seu apropament al món de la realitat circumdant, en què es destaca l’objecte quotidià: Matèria en forma de barret, El marc, La dona, Matèria en forma de nou, Taula i cadires (1968), Matèria amb manta (1968), Gran paquet de palla (1968), Palla premsada (1969). Entre 1969 i 1972 donà preponderància als temes catalans: Atenció Catalunya (1969), L’esperit català (1971), Pintura romànica amb barretina (1971), Sardana (1971), Inscripcions i quatre barres sobre arpillera (1971-1972), Catalunya-Llibertat (1972).[42]
Al període 1970-1971 tingué una etapa conceptualista, treballant amb materials detrítics, amb taques de greix o matèries brutes: Pica de rentar amb creu, Moble amb palla, Palangana amb Vanguardias, Palla coberta amb drap, Pintura romànica amb barretina. Després d’una època de crisi fins a finals dels 70, en què es va centrar en l’escultura i el gravat, des de 1980 renovà tècniques i temàtiques, tornant a un cert informalisme. Tanmateix, durant aquesta dècada, per influència de l’art postmodern –especialment el neoexpressionisme alemany–, incorporà més elements figuratius, generalment com a homenatge a estils i artistes tradicionals de la història de l’art, com a Record (1982), que al·ludeix a Leonardo Da Vinci, o Matèria ocre (1984) i Taca marró sobre blanc (1986), que evoquen al Barroc.
Als anys 1990 rebé una sèrie d’encàrrecs institucionals: el 1991 realitzà Les quatre cròniques, a la Sala Tarradellas del Palau de la Generalitat de Catalunya. El 1992 s’encarregà de la decoració mural dels pavellons de Catalunya i del Comitè Olímpic Internacional per l’Exposició Universal de Sevilla.
Aquell mateix any se suscità una forta polèmica pel projecte encarregat per l’Ajuntament de Barcelona per decorar la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc, seu del MNAC. Tàpies projectà una escultura en forma de mitjó, de 18 metres d’altura; segons ell, la seva significació era la d'»un humil mitjó a l’interior del qual es proposa la meditació i amb el que vull representar la importància en l’ordre còsmic de les coses petites». Malgrat tot, a causa del rebuig popular al projecte i a l’oposició de la Generalitat de Catalunya, l’obra finalment no es dugué a terme. Tot i així, anys més tard l’artista reprengué el projecte i construí la seva obra a la terrassa de la Fundació Antoni Tàpies, com a principal obra representativa de la Fundació després de la seva reobertura el 2010, després de dos anys de reforma del museu. Malgrat tot, no es construí el projecte original de 18 metres, sinó una versió reduïda de 2,75 metres.
El 1994 Tàpies rebé l’encàrrec per part de la Universitat Pompeu Fabra d’adequar un espai com a capella laica, és a dir, com a espai de recolliment per la reflexió i la meditació. L’espai formava part de l’Àgora Rubió i Balaguer de la universitat, dissenyada per l’arquitecte Jordi Garcés, que uneix subterràniament els antics edificis dels quarters de Roger de Llúria i Jaume I, i que a més de la capella conté un auditori i una sala d’exposicions. Tàpies va concebre l’espai com a refugi del món exterior, deixant l’estructura arquitectònica tal com estava, amb parets de formigó, instal·lant una sèrie d’intervencions artístiques per complementar l’aire de recolliment de la capella: el mural Díptic de la campana i l’escultura Serp i plat, així com unes cadires de boga penjades d’una paret i una catifa d’arpillera, tot per produir un ambient de meditació i repòs. L’escultura se situa sobre un altar, amb un gran plat de porcellana sobre el que se situa la serp; podem albirar l’antecedent del projecte del mitjó per al Palau Nacional, que també s’hauria situat sobre un altar.
En escultura, des dels seus inicis en la tècnica de l’assemblage en la dècada dels 70 passà a la utilització de la terracota des del 1981 i del bronze des del 1987, sempre en una línia semblant a la de la seva pintura, amb tècniques mixtes i utilització de materials reciclats o de rebuig, en associacions de vegades insòlites que cerquen impactar l’espectador. Destaquen el seu Homenatge a Picasso (Parc de la Ciutadella, 1983), i el mosaic ceràmic de la plaça de Catalunya de Sant Boi de Llobregat (1983), així com la instal·lació titulada Núvol i cadira a la Fundació Tàpies (1989).