De John Logan
Direcció Guido Torlonia
| El Teatre Akadèmia presenta ‘Red’, de John Logan. Una obra intel·lectualment estimulant i, alhora, tremendament entretinguda, guanyadora de 6 Premis Tony (rècord històric per a una peça de text) Red és la primera producció pròpia del Teatre Akadèmia que veurem la temporada 2021/22. Lluís Soler es transforma en el pintor Mark Rothkoi Ferran Vilajosana és Ken, el seu jove ajudant. Dues generacions i un conflicte en un tens i visceral duel interpretatiu que es podrà veure del 15 desembre al 16 de gener. Guido Torlonia, responsable d’èxits com Què va passar amb Bette David i Joan Crawford? o La Venus de les pells, dirigeix la proposta, que també compta amb traducció del poeta i baixista Jaume Coll Mariné (membre del grup de pop-rock català Obeses). John Logan, dramaturg i guionista de pel·lícules com Gladiator, Spectre o La invenció d’Hugo, compta amb tres nominacions als premis Oscar de Hollywood pels seus guions. Pel text de Red va aconseguir un premi Tony i un Drama Desk Award, entre altres guardons. La peça proposa una lectura convincent sobre la relació canviant entre un artista i la seva obra, evidenciant el fràgil equilibri entre les aspiracions, l’autoexigència artística i la seva mercantilització de portes enfora al context creatiu. L’espai escènic de Paula Bosch conviu amb el vídeomapping de Joan Rodón. D’aquesta manera, l’escena es transforma en l’estudi de Rothko i, alhora, ens permet contemplar el seu imaginari i la seva obra en forma de grans pantallesque són també grans llenços per pintar. Red recala al Teatre Akadèmia i es suma al seu èxit internacional, convertint-se també en un homenatge a la nostra mecenes Elsa Peretti, que, després de veure l’obra al John Golden Theatre de Nova York el maig de 2010, desitjava veure-la representada al seu teatre. Una dècada més tard, el somni es converteix en realitat. En les seves paraules, «Una obra intel·lectualment estimulant i, al mateix temps, tremendament entretinguda».  Fotografia: Felipe Mena Per què ‘Red’? En una temporada dedicada a Elsa Peretti no podia faltar Red, de John Logan, una obra a la qual la nostra mecenes tenia especial afecte i que desitjava molt veure representada al seu teatre. Elsa i Mark Rothko, el protagonista, van coincidir a Nova York i van freqüentar el mateix ambient artístic. Rothko concebia l’art com un espai comunicatiu, una revelació entre l’artista i l’espectador. Aspirava a crear un lloc de comunió, com una capella, on les seves obres aconseguissin una dimensió mística. Un lloc de meditació. S’adreçava a les seves obres com si fossin éssers humans, les seves criatures, a les quals volia protegir: “És arriscat enviar-les al món”, deia. Em resulta fàcil imaginar-lo com un director d’orquestra que dirigeix una simfonia quan pinta. Les seves teles transmeten l’emoció de la música, els seus quadres són un zumzeig de color, la seva manera de pintar un contrapunt, una fugida, una vetlla, un penediment… “Hi ha quelcom tràgic a cada pinzellada.” Els seus colors desperten emocions. Què hi veiem? Què hi sentim? Què ens transmeten el blanc o el negre? I el vermell? L’absència de llum l’espantava i la foscor prevalia per protegir-lo del seu màxim temor: “que un dia el negre s’empassi el vermell”. Guido Torlonia Sobre l’obra… John David Logan és un dramaturg, guionista i productor de cinema i televisió estatunidenc. Ha estat nominat a l’Oscar en tres ocasions: dues vegades a Millor Guió Original, per Gladiator (Ridley Scott, 2000) i L’aviador (The Aviator, Martin Scorsese, 2004), i una a Millor Guió Adaptat per La invenció d’Hugo (Hugo, Martin Scorsese, 2004). La seva obra Red va ser produïda per la Donmar Warehouse (Londres) el desembre de 2009 i va fer el salt a Broadway el 2010, on va rebre sis premis Tony (més que qualsevol altra obra fins llavors). En ambdós casos, Alfred Molina i Eddie Redmayne van ser els protagonistes. L’obra situa l’artista Mark Rothko al cim de la seva carrera i el dibuixa a partir del punt vista de Ken, el seu jove ajudant. La peça es desenvolupa entre 1958 i 1959, quan el reconegut arquitecte Philip Johnson encarrega al talentós pintor uns murals pel restaurant Four Seasons de l’icònic Seagram Building de Nova York. Mentre Rothko i Ken pinten, es desafien mútuament en un molsut combat que qüestiona la raó de ser de l’art. Logan contextualitza també l’esperit autodestructiu de l’artista, que va començar amb les fal·làcies que ell mateix s’explicava sobre pintures fetes per a un temple dedicat a la riquesa i la decadència, no a l’art. La proposta que veurem al Teatre Akadèmia inclou una acurada aproximació multimèdia com a part integral de la posada en escena. Joan Rodón (amb ajudantia de Martín Elena) ha ideat un sofisticat disseny de vídeomapping que li escau perfectament a la peça. De la mateixa manera que les pintures de Rothko tracten sobre la tensió entre els blocs de color, nosaltres podrem veure el que pinta i el que pensa al mateix temps, mitjançant la creació d’unes teles en forma de pantalla realment espectaculars i innovadores, alhora que fidels a la peça i a l’obra de l’artista protagonista. L’afany per copsar la realitat anímica i significativa dels colors i de l’art, enceta uninteressant i molt actual debat en un context contemporani i multimèdia. Aquesta característica conviu en harmonia amb l’escenografia de Paula Bosch, el vestuari de Míriam Compte, el disseny de llums de Lluís Serra, l’espai honor de Ricardo Gómez Yanel i el moviment d’Ana Pérez García (també ajudant de direcció).  Fotografia: Felipe Mena Lluís Soler s’enfronta a Rothko i Ferran Vilajosana a Ken En Lluís Soler diu de Rothko: “és un personatge que té l’avantatge que pots enforcar-lo coneixent de primera mà molts detalls d’ell. És un personatge real. Tot s’explica a partir d’una història que va viure a finals dels anys 50. L’artista tenia una concepció de la pintura molt humanista, en el sentit que la pintura era una cosa viva que comunicava directament amb l’espectador que se la mirava. “Va tenir molts entrebancs al llarg de la seva vida per mantenir aquesta concepció. No va fer cap concessió, però sí que va haver de filar molt prim a l’hora d’exhibir les seves obres.” “He enfocat el personatge acostant-me a ell a través de la seva pròpia experiència.M’he informat tant com he pogut de com va viure des de la seva infantes difícil a Rússia, des dels deu anys. A partir d’aquí, tens molta informació sobre el personatge i, per tant, pots acostar-t’hi d’una manera molt verídica, molt real.” En Ferran Vilajosana interpreta Ken, un personatge que “a poc a poc, i durant dos anys, s’acostarà a la visió del pintor i també a la seva ànima. És des d’aquest vincle que ja sobrepassa la professionalitat, que ja és personal, des d’on s’atrevirà a remarcar-li algunes diferències artístiques i a posar-lo una mica entre l’espasa i la paret.” « El personatge de Ken és preciós. És el d’un artista pur perquè encara no ha entrat dins del sistema. Un sistema que tracta l’art com un producte i fa dels seus artistes, com Pollock o Rothko mateix, de tot menys el que hauria de ser. Ken és més pur. Encara no ha triomfat i es veurà també des d’aquest estadi amb la capacitat de poder dir-li unes quantes veritats a aquest pintor tan reconegut.” “El que m’ha agradat més del personatge és adonar-me que l’art és difícil de mantenir si vols estar dins d’un sistema que fa amb el teu talent el que vol. Com a mostra, el capitalisme a l’Amèrica dels anys seixanta que convertia qualsevol peça d’art en un bon producte.”   Fotografies Lluís Soler i Ferran Vilajosana: Felipe Mena Breus apunts sobre Rothko Daugavpils, Letònia, 1903 – Nova York, Estats Units, 1970) Pintor estatunidenc d’origen letó. Va emigrar als Estats Units quan encara era un nen. Va cursar estudis universitaris, tot i que la seva formació artística va ser essencialment autodidacta. De família jueva, va emigrar a Oregon l’any 1910, probablement fugint de l’antisemitisme. Va ser al costat de Pollock el màxim representant de l’abstracció americana. Amb la seva pintura va voler aconseguir una ambiciosa utopia: expressar les més bàsiques emocions universals. Abans de la Segona Guerra Mundial va aprofundir en la figuració expressionista i es va impregnar de l’esperit de les avantguardes que veia a les exposicions organitzades pel MoMA. Després de la guerra va començar a investigar el color field painting, abandonant a poc a poc tota referència figurativa. No va passar molt de temps abans que els seus quadres multiformes adoptessin l’estil pel qual se’l recorda. Això va tenir lloc en un període de gran dolor: la seva mare Kate va morir l’octubre de 1948 i va ser durant aquell hivern que l’artista va dispensar els sorprenents blocs rectangulars simètrics de dos a tres colors oposats o contrastants, però complementaris. El 1958, va rebre l’encàrrec més gran des de la Capella Sixtina: la creació dels murals del Four Seasons de Park Avenue, restaurant del gratacel Seagram (dissenyat per Mies van der Rohe i Philip Johnson). Considerat un dels mestres de la nova avantguarda pictòrica nord-americana i gran pintor expressionista, es va suïcidar el 1970. Actualment, les seves obres s’exposen en els museus més importants del món i continuen aconseguint xifres rècord en les principals subhastes d’art modern. Algunes pinzellades de «Red» al món… Red ens convida a reflexionar sobre la inestabilitat de les relacions amb la mateixa mirada oberta i compromesa que esperen i mereixen les fascinants obres mestres de Rothko. Charles McNulty | Los Angeles Times Red es desenvolupa com un estudi sobre la sensibilitat de l’artista, un retrat d’una ment frenètica i brillant que ens demana sentir la forma i la textura dels pensaments. Bes Brantley | The New York Times El màxim placer de la peça, però, és la seva capacitat per equilibrar la teoria i la pràctica. Michael Billington | The Guardian Una tragèdia sustentada en una doble pregunta: Pot un artista com ell convertir-se en còmplice de la societat de consum? I fins a quin punt la pintura pot ser el refugi perquè un home eviti la seva autodestrucció? Diego Doncel | ABC Rojo sensibilitza amb la seva posada en escena sobre el pas de les generacions. Damaris Torres C. | UChile Una obra visionària, a l’estil Rothko. Sentir que estava veient el vermell per primera vegada. Una obra mestra. Marcia Morphy | Democrat & Chronicle Més informació sobre l’espectacle AQUÍ | |