L’Acadèmia del Cinema Català nomenarà cinc nous Membres d’Honor
•Els distingits són Narcís Agustí, Asunción Balaguer, Jaume Figueras, Elisenda Nadal i Leopoldo Pomés
•La cerimònia oficial es celebrarà al Palauet Albéniz de Montjuic el 13 de gener de 2016, en un acte presidit per l’Alcaldessa de Barcelona
Narcís Agustí, fundador de la cadena de cinemes OCINE, Asunción Balaguer, actriu de teatre i cinema, Jaume Figueras, degà de la crítica cinematogràfica catalana, Elisenda Nadal, fundadora de Fotogramas i Leopoldo Pomés, fotògraf i publicista, es sumen a la nòmina de Membres d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català, un reconeixement de la institució i els companys de professió a persones que s’han distingit per la seva trajectòria professional i la seva contribució al cinema.
L’homenatge als nous Membres d’Honor es celebrarà al Palauet Albéniz de Montjuic el dimecres 13 de gener de 2016 a les 12 hores, en un acte que presidirà l’Excma. Sra. Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, en mostra del suport del govern municipal al cinema català. Cada un dels nous Membres d’Honor serà glossat per una persona propera a l’homenatjat. A l’acte també hi assistiran els nominats i les nominades als VIII Premis Gaudí per fer la tradicional fotografia de família.
Membres d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català (2009-2015)
Els nous Membres d’Honor compartiran aquesta categoria honorífica amb 43 noms propis del cinema català: Josep Miquel Aixalà, Carles Burgès, Jaime Camino, Montserrat Carulla, Carme Contreras, Jordi Dauder, Manel Esteban, Jordi Feliu, Josep Maria Forn, Teresa Gimpera, Macari Gómez, els germans Jordi i Carles Grangel, Román Gubern, A. Isasi-Isasmendi, Anna Lizaran, Antonio Llorens Sanchís, Bigas Luna, Josep Maixenchs, Fermín Marimón, Joan Mariné, Joana Martí, Gregory Nava, Rosa Novell, Josep Mª Nunes, Arnau Olivar, Antoni Padrós, Jesús Pérez, Josep Antoni Pérez, Francesc Pérez-Dolz, Tomàs Pladevall, Paco Poch, Ventura Pons, Pere Portabella, Josep M. Queraltó, Montserrat Salvador, Àngel Santacreu, Carles Santos, Jordi Savall, Marta Selva, Julieta Serrano, Anna Solà, Ramón Martos Vivar i Brian Yuzna.
Els nous Membres d’Honor
Narcís Agustí
Narcís Agustí (Olot, 1935) és exhibidor cinematogràfic. Fill de Joan Agustí i Pujol, qui engegà l’empresa amb el Cine Núria d’Olot i l’emblemàtic Teatre Ultònia de Girona, Narcís Agustí va prosseguir obrint nombroses sales a Catalunya. La primera, l’any 1964 i també Olot, va ser el Cine Grido. Després van ser els Cinemes Catalunya 1, 2 i 3 a Girona, multisales pioners a la província que van obrir les seves portes l’any 1978 coincidint amb l’estrena de La guerra de les galàxies. També a Tarragona va obrir-hi nombrosos cinemes, com els Òscar –nom que va esdevenir corporatiu– l’any 1985, incorporant el Comèdia i els Catalunya (1987) i obrint més tard el que serà el seu complex més gran: Les Gavarres (1998), que compta actualment amb 16 sales.
Mentre, a principis de la dècada dels noranta, l’empresa s’expandeix a altres poblacions de Catalunya com Granollers (5 sales) o Roquetes (6 sales) alhora que ho fa cap a la resta d’Espanya, inaugurant cinemes a Guipúscoa (7 sales), Tudela (11 sales), San Sebastián (9 sales), Logroño i Pamplona, i fins i tot fora del territori espanyol, al País Basc francès. Allà, Agustí obre un cinema amb 7 sales a Anglet, entre Birraitz i Baiona i recentment, el 2010, 9 sales més a Béziers a les que s’hi han de sumar les inaugurades a Catalunya com Girona (2000), Platja d’Aro (2002), Vendrell (2003), València, Xàtiva i Vila-Seca (2008), Valladolid (2012) o Blanes (2014).
L’any 1990, Narcís Agustí va rebre el Premi Sant Jordi de Cinematografia que atorga Ràdio Nacional d’Espanya a la indústria del cinema espanyol “pel seu esforç a millorar l’exhibició” a Girona i especialment a Tarragona.
Actualment, i amb el nom d’OCINE, Agustí juntament amb els seus fills Joan, Jordi i Esteve dirigeixen fins a tretze cinemes a Espanya i dos més a França, amb un total de 130 pantalles, 24.000 butaques i més de cinquanta anys d’experiència en l’exhibició cinematogràfica.
Asunción Balaguer
Asunción Balaguer (Manresa, 1625) és actriu de teatre i cinema. Formada a l’Institut del Teatre, s’inicià professionalment a Barcelona amb l’obra L’alcova vermella de Josep Maria de Sagarra al Teatre Romea. L’any 1948 va entrar a formar part de la companyia madrilenya Lope de Vega de Manuel Tamayo, amb la que va interpretar textos clàssics.
Balaguer es va casar amb el també actor Francisco Rabal el 1951, mateix any que debutava actuant davant de les càmeres sota les ordres de José Luis Gamboa a Perseguidos (1952). Des d’aleshores començà un llarg idil·li amb el setè art que la va portar a participar, com a actriu protagonista o secundària, a més de quaranta llargmetratges d’autors de tan renom com Emilio Martínez-Lázaro, Lulú de noche, (1985), Jaime de Armiñán, La hora bruja, (1985), Juncal (TV), 1989, El palomo cojo, 1995), Fernando Trueba, El sueño del mono loco, (1989), Jaime Camino, El largo invierno, (1992), Pilar Miró, El pájaro de la felicidad, (1993), Pedro Costa, Una casa en las afueras, (1995), Arturo Ripstein, El evangelio de las maravillas, (1998) o Montxo Armendáriz, Silencio roto, (2001). També en televisió ha tingut una llarga i fructuosa trajectòria, participant a tv movies i a multitud de sèries d’èxit com Teresa de Jesús (1984), Polseres vermelles (2011), Gran Hotel (2011) o Merlí (2015).
L’any 1999, Balaguer va rebre el Premi Sant Jordi (ex aequo) per la seva interpretació a Las huellas borradas d’Enrique Gabriel, paper gràcies al qual també va ser reconeguda amb la Biznaga de Plata al Festival de San Sebastián. El 2011 va rebre el Premi Ercilla i el Premi Ciutat de Palència a la Millor Interpretació de Repartiment per El pisito i els darrers anys, la Unión de Actores l’ha guardonat amb fins a quatre premis: Tota una vida –a la seva trajectòria– (2011), Millor Actriu de Repartiment de Teatre per Follies (2012) –paper gràcies al qual es va fer també amb el Premi Max– i Millor Actriu de Repartiment de Televisió per Gran Hotel en dues ocasions, 2013 i 2014.
Jaume Figueras
Jaume Figueras (Barcelona, 1940) és analista i cronista cinematogràfic. La seva relació professional amb l’audiovisual es va iniciar l’any 1964 ingressant a la distribuïdora CB Films com a cap de publicitat, després de dos any com a redactor publicitari a l’Agència Danis. Aleshores van arrencar també les seves col·laboracions sobre cinema a mitjans com Ràdio Barcelona (actual Cadena Ser), o la revista “Fotogramas”. Sota el nom de “Sessions de Cinema d’Art i Assaig” i posteriorment de “Círculo A”, Figueras, juntament amb Antoni Kirchner i Pere Fages, van fer-se càrrec, a finals dels seixanta, de la programació del Cinema Publi. Convertits en empresaris de l’exhibició cinematogràfica, tots tres van arribar a dirigir fins a deu cinemes barcelonins –el Maldà, el Capsa i el Casablanca, entre d’altres– projectant-hi films aleshores inèdits al país d’autors com Bergman o Antonioni.
Actualment, Jaume Figueras és conegut sobretot com a director i presentador del veterà programa del Canal 33 “Cinema 3”, que l’any 2014 va celebrar les trenta temporades. Per altra banda, ha fet col·laboracions puntuals a diversos programes de la televisió pública catalana, sent també assidu narrador de la nit dels Oscars a Canal+, cadena a on també hi va presentar, durant quatre temporades i juntament amb Ana García Siñeriz, el programa MagaCine. Com a cronista de cinema, ha col·laborat amb columnes d’opinió a edicions com Time Out Barcelona o Guía del Ocio.
Al llarg de la seva trajectòria, Figueras ha entrevistat des de personalitats mítiques com Gregory Peck i François Truffaut fins a grans rostres del cinema actuals com Ben Kingsley, Kim Basinger, Antonio Banderas, Michael Haneke o Juliette Binoche. També ha estat bastament reconegut, amb el Premi Ondas per Cinema 3 i Informatiu Cinema, el Premi Cartelera Turia per Cinema 3, el Premi Ciutat de Barcelona a la categoria d’audiovisuals, el Premi APEI Catalunya a la categoria de televisió i el Premi Ángel Fernández-Santos que concedeix la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya. Jaume Figueras també és el comentarista habitual dels Premis Gaudí pels espectadors del Televisió de Catalunya junt a Àlex Gorina.
Elisenda Nadal
Elisenda Nadal (Barcelona) va ser directora, durant 45 anys, de la revista de cinema més coneguda i venuda de l’Estat espanyol, Fotogramas. Filla del seus fundadors, Antonio Nadal-Rodó i María Fernanda Gañán, responsables també de la revista Garbo, Elisenda Nadal va viure des de molt jove les interioritats del món editorial. Llicenciada en Ciències de la Informació, va començar la seva carrera professional treballant per les publicacions que dirigien els seus pares. Es va fer càrrec de la subdirecció de Fotogramas quan encara era setmanal i el 1970 va accedir al càrrec de directora, sent la gran propulsora de les diverses renovacions que va viure la revista.
A mitjans dels 80, durant 4 anys, dirigí el suplement La Vanguardia Mujer, combinant-ho amb Fotogramas. El 1989, va produir-se una fusió editorial a la revista cinematogràfica entre l’antiga editora i el grup Hachette Filipacchi, sorgint Comunicación y Publicaciones, S.A. Aquest canvi va configurar el que Fotogramas és a l’actualitat, publicació de referència per difusió, circulació i antiguitat. Sota la direcció de Nadal, la revista va comptar amb col·laboracions regulars de personalitats com Ricardo Muñoz Suay, Oriana Fallaci, Sheliah Graham, Enrique Vila-Matas, José Luis Guarner, Terenci Moix, Rosa Montero, Maruja Torres o el mateix Jaume Figueras. Des de l’auge del destape fins al format actual, la revista també va patir sotracs fruit de la censura i un canvi de paradigma que va suposar la seva clausura durant varis mesos l’any 1981, per a ressorgir i consolidar-se, des dels anys 90, com una revista cinematogràfica de referència a nivell internacional amb els seus propis guardons, Fotogramas de Plata.
L’octubre de 2015, Mazda Rebels de Barcelona va presentar l’exposició ‘Fotogramas 1946 -1962: luz, modernidad y rebeldía’ per mostrar, a través de les primeres edicions de la revista, un recorregut pel cinema i el periodisme de l’Espanya de la post-guerra i de la dècada dels 50, que reflectia una realitat complexa i paradoxal: de propaganda i prohibició, però també d’ingeni, rebel·lió i reacció.
Elisenda Nadal va ser, paral·lelament, directora editorial de les revistes Fantastic Magazine, Qué Leer, Clio, l’Anuario Fotogramas de Cine i els llibres de la col·lecció Cuadernos de Cine. La seva figura està vinculada a l’aparició de la gauche divine i l’Escola de Barcelona, de les quals Fotogramas va ser un important actiu i altaveu mediàtic.
Leopoldo Pomés
Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) és fotògraf i director de cinema i publicitat. La seva inclinació i dedicació a la fotografia va sorgir de manera autodidacta, però aviat es va veure reconegut per l’avantguarda artística barcelonina, exposant a llocs com Galerías Layetanas i publicant en varis llibres fotogràfics. Fruit de la seva amistat amb personalitats del món de l’art com Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies o Joan Brossa, Pomés ha creat un important testimoni fotogràfic, tant des del punt de vista artístic com documental.
En el món de la publicitat, l’any 1961 va fundar el seu propi estudi publicitari juntament amb la seva dona Karin Leiz: l’Studio Pomés. A través d’aquest, Pomés va rodar un gran nombre d’espots i campanyes tan emblemàtiques com la de les bombolles de Freixenet (1966), la de la candidatura olímpica de Barcelona (1986), o la noia i el cavall blanc de Terry, obtenint premis a festivals com Venècia o Canes. Des de l’any 1966 fins el 1969, Pomés va guanyar fins a quatre premis Rizzoli de fotografia consecutius.
Pel que fa al cinema, l’any 1957 va realitzar el curtmetratge Salida de misa, sent també director de fotografia del film Notes sûr l’emigration de Paolo Brunatto i Jacinto Esteva, (1960). Després de diversos projectes no realitzats com un documental taurí produït per Pere Portabella, el 1977 dirigeix el thriller Ensalada Baudelaire, escrit per ell mateix juntament amb Román Gubern i Óscar Tusquets. A partir d’aleshores dirigeix multitud de peces documentals i institucionals relacionades amb la capital catalana com La moda a Barcelona (1987), Inspiring Barcelona (1989) o Barcelona, una passió (1992).
El 1998, Pomés va ser reconegut amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, i un any més tard amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Anteriorment havia rebut, per part de l’Ajuntament de Barcelona, la Medalla d’Or al Mèrit Artístic. La seva obra fotogràfica s’ha publicat en més d’una quinzena de llibres i s’ha exposat arreu, des de Frankfurt fins a Nova York. Aquest mateix 2015 es va fer una exposició retrospectiva –“Flashback”– amb bona part de la seva producció fotogràfica, publicitària i cinematogràfica a La Pedrera i posteriorment a Madrid.